EscriptorLa vida confinada semblava senzilla abans de començar. Havíem de quedar a casa, cosa que els escriptors sabem fer sobradament. No ens queda més remei que estar-nos hores i hores sols a la mateixa habitació, amb llibres, papers i paraules. El temps passa volant, quan et dediques a això. Els dies es fan tan breus que sovint t’espantes.
Però ara hi estem tots, entaforats entre quatre parets. Tothom menys els que han de vetllar per la nostra salut, i per la intendència, i tots els que fan rutllar l’electricitat, l’aigua corrent i l’Internet, sense els quals la vida no seria possible. De cop, la vida d’abans, quan anàvem lliurement pels carrers i fèiem i desfèiem sense manies ni aturador –comprar, viatjar, visitar-nos, anar a museus, escoles, bars i discoteques, d’excursió, de llibreries, de funerals– ha esdevingut un record entranyable. T’asseies a una taula i demanaves el sopar, i te’l menjaves sense demanar-te si agafaries una malaltia que podria ser mortal només perquè havies tocat la taula o t’havies posat a la boca allò que algú altre havia manyuclat.
No sé si ens costarà o no retornar als vells hàbits socials: besar-nos, abraçar-nos i donar-nos la mà. Fins i tot acostar-nos a l’hora de parlar. Soc conscient que no és la primera pandèmia vírica mundial: però mai abans havia coincidit amb la societat de la informació, ni havia hagut tanta consciència del que hi ha en joc o com pot arribar un virus a escampar-se arreu del planeta. Pensar en les conseqüències de tot això a mitjà o llarg termini fa vertadera feredat. I el més curiós: ningú ho podia haver previst, per molt que sempre trobarem l’il·luminat de torn que sí, que va deixar dit que un dia vindria un virus que podia fer moltes maleses, o una pel·lícula que plantejava un drama semblant. No sabem mai a què ens haurem d’enfrontar. Una gran porció del que anomenem la nostra vida no és realment nostra. Ni de ningú.
I viure confinat no és fàcil, per molt que tinguis la gelera plena i t’hagis de limitar a esperar que passi el mal temps, al costat, sí, d’un infant que fa xivarri i tot s’ho agafa com un joc que a la llarga cansa. Tota una generació creixerà marcada per aquest record. L’any que vam haver de confinar-nos: els deixarà una marca, potser un seguit de manies que els duraran tota la vida, potser seran més propensos a sentir-se amenaçats o, al contrari, seran més agosarats i voldran empassar-se el món a mossegades abans que tot això es torni a repetir, qui sap si amb un altre virus mutant que pugui arribar a ser més mortífer. La humanitat a partir d’ara haurà d’afrontar periòdicament aquesta mena de reptes.
No sé com n'anirem sortint, de tot això. De moment, fent papiroflèxia i escoltant les notícies. El tedi pot ser també molt trepidant. Dins una casa hi ha tantes coses per fer que pots tornar boiet, i aquest és el perill, a hores d’ara: que abans ens mati la clausura que el virus dels orgues. Hi haurà un estil literari del confinament, una mescla de caos i tensió boja que ens definirà millor que els sonets renaixentistes.
