OPINIÓ

Populatxo

Una cosa que es diu molt, aquests últims temps, és que l’afer català afecta també els “demòcrates espanyols”. Es diu en el sentit que la degeneració democràtica que estem patint en virtut de la repressió judicial –i abans policial– a l’independentisme és un manifestació d’autoritarisme nefast que va més enllà d’esclafar el sobiranisme, i que, per tant, afectaria la qualitat de la democràcia espanyola.

Qualsevol demòcrata o liberal, qualsevol home o dona vertaderament d’esquerres s’hauria de posar les mans al cap davant del que són conculcacions òbvies a l’estat de dret, empresonaments i repressions il·legals cuinades des de les clavegueres ministerials. Però res d’això no és així. Tot el que estem patint ho estem patint davant dels ulls d’un progressisme espanyolista que s’ho mira des de la distància, i que es refugia en el legalisme: l’independentisme ha fet coses “il·legals”, es diu, i per tant ha de ser tractat com una forma de crim, amb xarop de tribunal, procés penal i centre penitenciari.

  Però és més que qüestionable que això pugui arribar a afectar d’altres dimensions de la democràcia espanyola. Millor dit, no és que aquestes dimensions puguin degenerar davant de la mirada indiferent dels demòcrates decents, és que aquestes institucions mai van arribar a ser plenament democràtiques, davant de la seva indiferència o complicitat. El progressisme espanyol ha estat sobretot un nacionalisme autoritari, una forma de governar Espanya que fins i tot ha estat menys respectuosa amb l’estat de dret que el que puguem arribar ara veure en mans del PP. Fernández Díaz ha acabat sent un sant al costat de Barrionuevo.

Aquests demòcrates que ara haurien de posar-se les mans al cap són els que van crear el GAL, amb els seus vint-i-set morts a l’esquena. Així, Felipe González ha dit que ell hauria aplicat l’article 155 de la Constitució ja en el temps d’Artur Mas i la seva festiva i inofensiva consulta del 9-N.

No hi ha cap element que ens porti a pensar que hi ha un progressisme democràtic espanyol conscient del que és un país plural, liberal, regit per lleis justes, ben governat. L’esquerra jacobina espanyola és la que té en el seu historial la calç viva i els més grans escàndols de corrupció d’Europa (del cas Filesa al cas del fons reservats, amb un etcètera nodridíssim).

I ara ja sabem que en els temps de Zapatero es van torturar membres d’ETA; ha sortit la condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans, on s’evidencia que l’administració no va investigar el que era més que notori: tractes inhumans i degradants. Ja és la desena vegada que aquest Tribunal condemna Espanya. L’historial enorme de condemnes a l’estat en aquest aspecte el porten a assemblar-se no a una dictadura sinó a un estat de l’antic règim: a les velles monarquies absolutes, quan l’autoritat feia amb els súbdits el que els venia de gust davant del silenci sàdic del populatxo.

El Tribunal d’Estrasburg s’ha cansat de repetir des de fa més de vint anys que aquí la policia no fa les coses bé i que no s’investiga després: es continuen fent les detencions igual, i ara em temo que les víctimes poden acabar sent els independentistes, un altre cop; hi ha sentència condemnatòria contra els maltractaments que van patir uns simpatitzants de Terra Lliure l’any 1992. ¿I ha canviat res, des de llavors? Res. ¿De què serveix, doncs, haver signat el Conveni per a la protecció dels drets humans?

Els nacionalistes espanyols no s’inquieten gens ni mica davant de tot això. Atacar les bases de la democràcia i dels drets humans no és atacar Espanya, perquè Espanya no té res a veure amb cap de les dues coses. Pensar-se que un nacionalista espanyol reaccionarà perquè es tortura o mata o empresona injustament un català o un basc és, fet i fet, una forma d’autoengany molt espanyola.

Etiquetes