OPINIÓ

Psicòpates

El cas de la política del PP Cristina Cifuentes, amb el seu màster fals –o comprat, o d’oferta universitària pels amics del partit– i la seva dimissió tardana, motivada més per un vell vídeo de la senyora enxampada robant cremes cosmètiques al súper que no pel primer escàndol, ens pot esperonar tants pensaments i comentaris que tot plegat donaria per escriure un llibre.

Em criden l’atenció tantes coses sobre el tema que no sé ni per on començar… Dimecres va ser el dia de fer rialles, pietoses, cruels, sobre el tema, a totes les xarxes socials, perquè és ben graciosa la imatge –sòrdida, roïna, patètica– d’una dona d’un cert estatus enxampada amb coses robades, de no gaire valor… ¿Què hi ha rere aquest gest? ¿Addicció? ¿Un trastorn psicològic? ¿I quina mena de persones ens dirigeixen, des de les institucions? ¿És possible dedicar-se a la política postmoderna sense estar una mica boig? ¿No és veritat que la política dels nostres dies només pot atraure una determinada mena de persones? A l’esplèndida sèrie de televisió sobre la mentalitat criminal, ‘Mindhunter’, un dels protagonistes es demana: “¿Com arribes a president dels Estats Units si ets un sociòpata?”. A la qual cosa respon un altre personatge, molt més lúcid: “La pregunta és ¿com hi arribes si no ho ets?”.

Així com està muntada avui en dia la tasca dels polítics exigeix un mentalitat poc o molt esquizofrènica, o que s’hi pot arribar a tornar a còpia de mentir, tergiversar o fomentar l’autoengany i el tripijoc. A més, hi ha tanta pressió dels mitjans, tanta visibilitat, tanta crítica o comentari ferotge i feridor –just o no– als diaris i a les xarxes socials, tanta conxorxa de propis i estranys, que deu ser impossible tenir un sol instant de claredat mental, de pau i feina ben feta. Tot el dia estan apagant focs, confabulant o fent córrer rumors o desmentint-los –deprimint-se, alegrant-se, dient paraules buides o ridícules, calmant els ànims o atiant les passions dels seus–, pactant més amb periodistes que amb d’altres polítics de cara a fer lleis o reformes, buscant fer-se fotos o entrevistes per a no perdre pistonada de cara a la ciutadania.

Si no estàs boig, a la llarga has d’acabar embogint, sobretot a Espanya. I és impossible no saber això –el pa que s’hi dona– abans de ficar-se en el merder: ¿Quina mena d’homes i dones s’hi senten atrets, doncs? (¿Ens ha de sorprendre que sovint vinguin del món literari? És la síndrome de l’egòlatra cansat de buscar reconeixement en d’altres llocs, que s’adona que potser en la política per fi atraurà la mirada dels altres cap a les seves ganyotes.)

Vanitosos, mentiders per necessitat o per plaer, egòlatres, manipuladors, arrogants, competitius, cínics, avariciosos, presumits, immadurs, impacients, desconsiderats, malvats, glotons, sàdics, intemperants, venjatius, egoistes, victimistes, maldestres, etc. Hi ha un seguit de flaqueses que defineixen tan bé la classe política dominant a l’estat espanyol que només s’explica que s’hi perpetuïn si tenim en compte que la majoria dels responsables dels mitjans que haurien de criticar-los participen de les mateixes anomalies (ens basta llegir els seus articles i editorials). No sé com no es veu amb claredat que certs polítics (no posaré els noms per estalviar-me d’anar al jutjat) són psicòpates, desequilibrats amb identitat dissociativa, o que tenen addiccions que fan que la cleptomania em sembli només un passatemps inofensiu.

Espanya pateix d’una crisi moral d’una profunditat més negra que la seva història; la podridura està dins i fora de les institucions. El fangar és tan ampli i dens i pestilent que hom no sap ja què fer, ni a on posar-se. L’únic que salva la situació és l’humor, i l’esperança que el proper segle les coses potser milloraran una mica.

Etiquetes