Molt sovint la política esdevé el passatemps dels homes —de les dones potser no tant…—; un serial diari de declaracions, escàndols, propostes, ficades de pota i comptadíssims encerts que serveix sobretot per a tenir-nos entretinguts, assaborint aquesta sopa insulsa de la vida en democràcia, quan tot es limita a pactes, lleis, negociacions i eleccions. El cicle de tot això no té aturador, sobretot en un país on la tradició democràtica és prima i cada poc temps anem a eleccions, i ja s’endevina des de l’inici de les legislatures per on es podrirà tot i qui estarà a l’aguait per a emportar-se el botí del descontentament inevitable. Les democràcies de masses, les democràcies d’opinió, funcionen així, i no s’hi pot fer més. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era.
L’estat espanyol convoca noves eleccions després del fracàs d’investidura més sonat de la història recent, i ja totes les armes estan parades per a mirar de posar en primer pla una nova esquerra que desplaci el vell conte de fades socialista. Es vol situar al seu lloc una il·lusió que ja s’endevina que només serà un altre pou de desencís, de frustració i males solucions per a problemes que demanen més un pacte general de totes les forces que no quatre lleis i reglaments ideològicament esbiaixats, que només faran que apedaçar allò que tanmateix no té una bona solució. No es tracta de caure en el cinisme: es tracta de saber què podem esperar. L’única notícia positiva que ens poden donar aquestes eleccions és l’ensulsiada (improbable, ai) del PP, que encara que guanyi no hauria de ser capaç de formar govern. Si torna a repetir Rajoy, la comèdia es farà descomunal, inaguantable, encara que és en el tema català on hi ha més boles en joc. Espanya ara mateix només està unida en la intenció de continuar estrenyent Catalunya dins del redol. No hi ha d’altre projecte col·lectiu que aquest immobilisme.
I a Catalunya les coses estan com sempre: males d’entendre. També el president Puigdemont s’enfronta a una tessitura insòlita: no li aproven els pressupostos els mateixos socis que li havien de garantir una legislatura pacífica, almenys pel que fa a tirar endavant aquell ‘procés’ d’independència que desferma (gairebé) totes les il·lusions del catalanisme. Hi ha dos independentismes: el tranquil, blanc, majoritari i possibilista (el de JxS) i el de la CUP, aquest potser més decidit, obcecat, roig i sense manies —i potser inútil, al cap i a la fi—, una determinació cap a l’estat propi que es mostra fins i tot amb un punt de caparrudesa que li fa agafar a tot plegat matisos sinistres i vertaderament indecents, així quan no s’és capaç de mantenir la paraula d’un pacte i es diu que aquest ‘ha mutat’ (sic), només perquè els susdits pressupostos no són ‘prou independentistes’ d’acord amb un incert platonisme. Sovint cal que tot ‘mudi’ perquè tot continuï igual. Hi ha un independentisme de la sospita —menyspreador, autoritari—, que s’ho mira tot amb recel, amb la vella i santa intransigència com a arma ben esmolada. I així no anem enlloc, encara que els purs tinguin molt clares —fantàsticament clares— les pautes en la consecució del somni. I ara, moció de confiança. A veure què surt.
Com deia, la política ens serveix sobretot com el ‘Joc de Trons’ viu, un ‘reality’ del poder en marxa, la novel·la banal, pedestre, poques vegades sublim —només sublim a Catalunya…— de la nostra vida en comunitat. Hi ha nans, traïdors, dracs, princeses, monstres, alguns reis bons, molts sicofants, ordes de fanàtics, algunes tetes i molta mala llet i xerrameca, endevinadors i finals oberts, almenys fins a la pròxima roda de premsa o portada de diari. Punyalades. Apassionant. O no. Val més no agafar-s’ho gaire a la valenta.
