A Barcelona, no ens enganyem, es veuen pocs llaços grocs. La solidaritat amb els presos és evident, però no es fa explícita, almenys de manera ponderable. Molts que se’ls posen s’adonen que els seus conciutadans els miren malament, i que fins i tot s’arrisquen a ser agredits, com s’ha vist en aquestes últimes setmanes; així ho expliquen a les xarxes socials. Els rigoristes ho tenen clar: amb Espanya no s’hi juga, i qui s’atreveixi a posar en dubte això pot ser castigat –dins i fora de la llei–, fins i tot si es limita a manifestar tendres simpaties. Feixisme de barriada.
És ben trist i vergonyós, tot plegat, però així tenim el panorama, aquests dies d’hivern: repressió, escorcolls a les seus de la Generalitat i de les entitats sobiranistes, tot amb la intenció de cercar proves del gran crim del segle XXI: un referèndum muntat d’esquenes a la voluntat de l’estat espanyol. Un referèndum que sembla més haver enfortit Espanya que no haver-la debilitat…; hi ha arreu de l’estat més consens ara entorn de la Constitució del 78 que no l’any 1978. Sembla que l’1-O van votar arreu menys a Catalunya.
Com que el delicte de referèndum il·legal va ser esborrat del Codi Penal, se cerca incriminar els polítics i els activistes per altres raons: la despesa –malversació!– de diner públic que hauria comportat el plebiscit, etc. L’ambient fa molta pena i pudor. Però a la resta d’Espanya s’ho miren amb indiferència, es veu que ara els preocupen les pensions i els nens assassinats per les seves mares adoptives. Què hi farem. La sang i el duro.
Els drets polítics estan rebregats com a pedaços bruts; però el que encén les ires de la ciutadania són les prestacions, que ningú no sap com podran ser sufragades en les properes dècades. Tot està muntat perquè els joves mantinguin les persones grans, però ens envolta la inseguretat laboral i cada cop hi ha més longevitat: els comptes no surten. Així, els de la nostra generació ja s’han de resignar a no cobrar res quan es jubilin: de què se suposa que podrem viure, doncs? Ja ho veurem. Estarem molt acostumats a l’anar fent, a improvisar mes a mes; tornarem a l’hortet dels padrins i a donar menjar a les gallines, com els vells del segle XIX, que tampoc no cobraven quan no podien feinejar. Tothom té clar que haurà de treballar fins que pugui aguantar-se ni els pets. Aires de distopia.
La societat és un cúmul d’egoismes trenats, en el qual les lleis venen a posar el vincle que massa sovint manca. Estem obligats a viure junts, amb els nostres vicis i virtuts, amb edats i ideologies diferents. Ell vell no suporta el meu llaç groc, però sense els meus impostos no cobraria a final de mes. Jo no suporto el seu nacionalisme, però sense la seva feina cap dels dos no podria viatjar en tren. Conviure no hauria de ser difícil.
Aquest enrenou perpetu és la història d’Espanya, un estira i arronsa entre conservadors, liberals i diferents tribus que fa uns quants segles que es desenvolupa de manera similar. El guirigall, la comedieta truculenta de tota la vida, amb senyorets cafres, botxins, reietons i botiguers. Quan t’hi acostumes no és tan repugnant. I qui dies passa…
I mentrestant, no tenim govern, i potser ni fa gaire falta. Els sobiranistes no el volen autonomista, i els autonomistes no el volen sobiranista. I entre acusacions mútues de covardia anem fent castells en l’aire, somiant cadafals o llacets grocs de solidaritat amb els presos, però quan arriba l’hora de votar-los en investidura tot són problemes. Costa massa estar a l’altura dels propis ideals. Per això es van inventar els interessos. Baudelaire va deixar dit el següent: “La vostra concepció de la vida, els vostres projectes per a l’esdevenidor són legítims i dignes de lloança; –però els sereu fidels?”.
