OPINIÓ

Silenci

Sobre els ideals, els models morals i la dificultat de mantenir-se fidel davant els enemics del propi criteri es va estrenar l’any passat una pel·lícula extraordinària. Martin Scorsese és –repetirem el tòpic– un dels millors directors de la història del cinema; s’ha fet cèlebre per un cinema nerviós, violent, sostingut per un muntatge frenètic i alhora líric. Però aquesta última pel·lícula estrenada, que ha estat assotada per la crítica, ‘Silenci’, és tota una altra cosa (però tampoc no hi falten escenes d’una violència colpidora).

Scorsese ens apropa a la història dels missioners portuguesos que durant el segle XVII van provar d’introduir el cristianisme al Japó. La trama se’ns presenta com una història d’aventures; dos joves missioners purs i idealistes van a buscar un vell missioner –el seu antic mentor i mestre de teologia– desaparegut al Japó, del qual arriba anys després una carta. Algú explica que el missioner Ferreira fins i tot ha comès apostasia; hauria renegat de Jesús i s’hauria convertit al budisme. Els joves miraran de trobar-lo, de salvar la seva ànima, aclarir si és veritat o no la història que els acaba d’arribar. Fet i fet, és com un viatge ‘al cor de les tenebres’, però a l’inrevés; anem no a buscar un dimoni fantàstic sinó un àngel caigut. I a fer proselitisme rere les línies enemigues.

Els dos joves desembarcaran a les petites poblacions de la costa nipona, on hi ha centenars de pescadors i pagesos pobres convertits al cristianisme, però que professen la seva fe en la clandestinitat, conscients que les autoritats tenen severament prohibit aquest culte. Quan els joves missioners arriben, són rebuts per aquesta gent humil com a vertaders salvadors: s’hi confessen, els fan celebrar batejos i noces, misses, tota la fe és renovada i el missatge evangèlic difós, amb tota la seva meravella ultramundana: la resurrecció, el paradís, l’alliberament final de les ànimes al cel, etc. El cristianisme arrela perquè dona un consol més gran –i promet molt més– que la religió autòctona. La bona gent ja no té por de res.

Però arribaran els homes del Gran Inquisidor, els quals tenen un mètode peculiar per descobrir qui ha abandonat el budisme: fan trepitjar als súbdits imatges de Jesús o Maria, i qui s’hi nega, o n’és incapaç, és tot d’una condemnat a mort (els veurem crucificats sobre el roquisser, ofegats per les marees en ascens, vigorosament decapitats com pollastres…).

Què hauran de fer els joves missioners davant aquests judicis inquisitorials? Què hauran de recomanar als seus feligresos? Seran ells capaços de mantenir-se fidels al seu ideari, ser bons imitadors de Crist i no renegar de l’evangeli quan els arribi a ells la trobada amb el Gran Inquisidor? I fins a quin punt tenim dret a posar en risc la vida dels altres només perquè hem aconseguit arrossegar-los cap a les nostres idees? I si la seva salvació passés per la nostra renúncia?
A la pel·lícula hi ha diverses controvèrsies interessants, que es nota que només poden haver sorgit de la mentalitat d’un autor del segle XX (la història surt d’una novel·la japonesa de 1966): el debat entre l’universalisme (així, la idea cristiana de l’amor seria universal, oberta a tots els homes per sobre de cultures i geografies) i el relativisme que encarnen les autoritats civils i religioses del Japó, que accepten el cristianisme però només fora de les seves fronteres, considerant que el Japó és un pantà on aquelles idees no podran mai fructificar (sobretot si s’encarreguen de reprimir-les amb detencions, tortures i assassinats en massa).
Una pel·lícula d’una gran actualitat en temps de repressions ideològiques, autoritats desaforades i masses que busquen una sortida digna als seus ideals més purs, que s’oposen, però, a la ideologia d’estat.

Etiquetes