OPINIÓ
Opinió 31/08/2018

Simbolismes

Melcior Comes
3 min

Els col·lectius amb afinitats polítiques es doten a si mateixos de símbols distintius. Tot partit té un emblema i mira de monopolitzar uns colors per a les seves banderes, logotips i estendards, gràcies als quals intenta fer-se recognoscible al primer cop d’ull per a la ciutadania. Relacionem el blau amb el PP, el roig amb l’esquerra del PSOE, el taronja amb Ciutadans, el morat amb la nova (o vella) esquerra de Podem, etc. I així fins a cobrir tot l’espectre polític més o menys majoritari. Cada símbol o color vol denotar un seguit d’idees i valors amb els quals no sempre estem d’acord, però que en cap cas perseguim o volem esborrar de la imatgeria pública.

És normal que un partit vulgui ocupar tot l’espectre parlamentari i minimitzar els seus contrincants polítics perquè desitja aconseguir els suports de les masses de votants: ¿però és factible desitjar que els opositors polítics ni existeixin? ¿Fins a quin punt és acceptable pretendre que les idees polítiques dels altres, amb les quals òbviament estem en desacord, siguin prohibides, perseguides? ¿No seria fins i tot més sa demanar la prohibició dels partits que volen prohibir els altres partits?

No és il·legal ser comunista, per exemple; no és il·legal ser falangista, tampoc, ni difondre idees que no ens agraden, com la de la desigualtat entre cultures, sexes, o “races”. La Falange existeix com a partit polític; és possible votar-la a moltes convocatòries electorals, per bé que —afortunadament— no en solem sentir a parlar fins al dia en què anem al col·legi electoral i hi trobem la papereta sobre de les taules. També hi ha un Partit Comunista amb la falç i el martell, que no sembla molt disposat a acceptar tampoc la història terrible de l’URSS, etc. Però això no ens inquieta gaire, perquè fet i fet entra dins els marges de la pluralitat política democràtica acceptar fins i tot els que voldrien subvertir-la.

¿Però què s’ha de fer amb els sobiranistes, amb els seus símbols, colors i partits? L’estat espanyol s’està mostrant més còmodament disposat a conviure amb tota mena d’ideologies tronades i totalitàries, que no qüestionen la forma de l’estat —però que volen “ampliar-lo”: Gibraltar!—, que no conviure de bona fe amb un sobiranisme català que, a més de pacífic i enraonat, només demana poder votar sobre la qüestió sobirana. El que estem veient aquests últims dies és vergonyós, directament aberrant.

El sobiranisme català s’identifica amb el color groc, i amb els llaços que proven d’enviar un missatge de solidaritat i suport als polítics empresonats en la causa contra el passat 1-O. El sobiranisme és una opció política legal; de fet és la majoritària al Parlament de Catalunya. Si el sobiranisme és legal: ¿per què no ho han de ser els seus símbols? ¿Simplement perquè no ens agraden? ¿Només perquè hi estem en desacord? ¿Ha demanat ningú, des del sobiranisme, prohibir els símbols de l’opositor? Atemptats com els d’aquests últims dies, fins i tot amb escamots armats de tallants i vestits de fumigadors blancs, amb ulleres de seguretat i el cap tapat: ¿són normals en cap altra democràcia europea? ¿On s’han vist semblants escenes de terror simbòlic contra els emblemes i colors dels opositors, per molt que ocupin —lletjament?— el paisatge urbà?

L’espai públic mai no és neutral, en democràcia: precisament és això, democràtic, és a dir, obert a les veus, a les presències i als símbols de tots. Arreu trobem manifestacions de la pluralitat ciutadana, si ens hi fixem bé: cartells de tots els partits, pintades que reivindiquen una cosa i la contrària, milers de símbols comercials o no, als quals estem tan acostumats que sovint ni percebem, i que tampoc no són políticament neutres. Aprendre a viure junts és aprendre a compartir un espai comú que tots paguem, també els conciutadans que no suportem perquè, en algun punt, no pensen com nosaltres.

stats