Una de les coses més desagradables de l’ofici literari passa per adonar-se de com acaba funcionant realment tot. Hom voldria imaginar que el reconeixement deriva de la feina ben feta, i que el talent obre el camí, i que dins el cercle de la cultura hi impera aquella justícia literalment poètica, doncs, en tant que va a la contra de les sòrdides inèrcies i arbitrarietats que afecten els altres àmbits de la vida. La cultura hauria de ser una esfera sense corrupcions, aliena als tripijocs comuns en política o a l’infame intercanvi de favors. Els homes de lletres haurien de ser els més nobles i generosos de tots els de la tribu, és el que hauríem d’esperar dels qui estan en contacte més o menys permanent amb les grans conquestes de l’esperit i la sensibilitat humanes: la poesia, la música, la pintura, etc. Els escriptors, per exemple, haurien de ser homes més justos i més feliços, més bonhomiosos i ponderats, haurien de viure en una tensió permanent cap a l’equanimitat i l’interès cap allò més digne que encara podem donar de nosaltres mateixos.
No cal dir que això no és mai així, o només com a excepció o irrellevància. El que abunda és l’arbitrarietat, el desinterès cofoi, la garreperia o la mandra intel·lectual, el nepotisme entre corrents –diguem-ne– estètics, el continu moviment d’influències i el diletantisme com més desinformat més propens la infal·libilitat pontifícia. La cultura és cosa d’una estranya gent amargada, de buròcrates grisos amb olor de sofre a les barbes, ressentits còmics que semblen cercar en aquest món aquell amor que no se’ls va saber donar a casa, o que no han trobat després, a les cafeteries, en sortir de la biblioteca, quan plovia i tothom s’agafava del bracet. Hi ha qui s’encarrega permanentment de moure fils perquè un ‘rival’ no rebi reconeixements, però tot el greuge que pot posar en el seu saldo d’injustícies és que no se li va donar a ell aquell previ reconeixement cobejat. Tu no m’admires, jo no t’admiro, fes-te fotre; tu em menystens o m’ignores, jo t’ignoraré, i miraré, a més, de fer que s’ignori el que tu t’atreveixes a escriure. Etc.
Tot això no té el més mínim interès. Però cada cop que m’he atrevit a formular-ho en veu alta he vist que hi havia molta gent que obria els ulls, que m’escoltava amb les orelles ben dretes. S’ha de saber, tot això. Sobretot s’ha de saber que hi ha qui rep molts reconeixements perquè és simpàtic, guapo, graciós o té la capacitat per allitar-se amb algú amb la clau d’un pressupost o d’una canongia. Rere això pot no haver-hi res de gaire valuós, pel que fa a l’obra literària, però qui té l’obra literària pot no tenir influències, amistats, politges a moure o capacitat per a retornar els favors que ara necessitaria per a donar visibilitat a la seva última martingala. Hi ha poetes que deuen la seva carrera a la capacitat per a regalar ampolles de whisky. Novel·listes a qui un divorci ha deixat sense editorial. Poetes que van perdre la musa per culpa d’un simple comentari reticent, entre dues cerveses. Que se sàpiga. Els amics ho són tot. Cosa que no em sembla malament, però el joc s’havia de jugar d’una altra manera: ¿o no, col·legues? L’art no són les relacions públiques.
Hi ha grans escriptors perfectament imbècils. Hi ha bones persones que no escriuran mai res de gaire valor, tot i publicar amb facilitat superlativa. El que abunda més, però, és el gris retorçut, el Maquiavel tímid de barriada amb moral de camorrista venjatiu amb fulard al coll i breviari jesuític a la butxaca. Però bé. Tampoc no passa res. Potser és més divertit, així, encara que no just ni ètic, ni tan sols respectable. Potser és el màxim que podíem esperar en un món amb tanta abundància de tot i tan poc temps per posar ordre en res. Continuarem escrivint des d’una esperança sense optimisme, no?
