OPINIÓ
Opinió 08/05/2020

Sortir del cau

Melcior Comes
2 min

EscriptorI arriba el dia que se’ns deixa sortir de casa. Després de tantes setmanes estranyament tancats pel nostre bé, i a còpia de decrets i ganyotes militars, ara ens diuen que hi ha unes hores en què podem sortir a estirar les cames. Aquesta societat de la teràpia i el xandall està molt preocupada per la salut –més que per la democràcia–: tot això ha vingut de la lluita contra un virus, i ara que sembla que ja ho tenim mitjanament controlat (abans que tot plegat es descontroli, poc o molt) la gent torna a sentir les ganes de moure’s d’una manera frenètica. La lluita contra el virus ha costat retallades en drets fonamentals i s’ha anul·lat l’autonomia: això no sembla treure la son a ningú. Fet i fet, les coses estan com abans, i l’únic canvi és que a l’hospital ara ens poden rebre amb els braços oberts. Surt el sol sobre la meva regió sanitària.

Des de fa uns anys, la passió per córrer s’ha apropiat de moltes cames, ha fet gastar milers d’euros en sabatilles i malles més o menys ignominioses. La gent vol aprimar-se i no fer panxa, tenir pectorals i no aquells ventres d’amic de la cervesa i del butacot reclinable. Els carrers van plens de gent amb gorra, ara mateix, corredors de cames brillants i somriure d’optimistes atents al ritme cardíac. Qui no corre, vola, però després es queixa dels genolls. Sembla que molta gent està aprofitant per canviar de vida, ara que semblava que la vida havia de fer-se més noble, que tot això ens havia de refer com a individus i com a societat. La mort és un moment en la vida dels altres –res més–: però sovint ni ens mou a pensar més enllà de quatre tòpics, sempre limitats pels pressupostos municipals. I ara, què? Qui esperava una revolució antropològica només trobarà atur i cues més llargues a la pastisseria. Encara no podem anar ni al cinema ni als funerals.

Els nens han pogut tornar a sortir, però no a l’escola, i ara es retroben pels parcs, vigilats de lluny pels pares amb mascareta, per bé que els menuts s’abracen i fins i tot es besen en secret. La primavera ha tornat a fer florir les bicicletes. Els menuts han crescut dos dits en quaranta dies. Els pares han envellit cinc anys. Els preocupa l’atur, l’estiu, la salut de la padrina. El sol ajuda a animar-nos i a tornar a una certa normalitat remuntada, encara que vingui amb mascareta sobre el nas i guants de làtex als dits que suen com sobrassades. Tot plegat fa molta llàstima, perquè està ben lluny de la vida d’abans, les aglomeracions, el comerç i l’aperitiu a les terrasses. Voldríem sortir a remenar a les llibreries, però encara no podem fer més que saber què volem i anar a cercar-ho amb una passejada que no pot superar el quilòmetre entorn del propi portal. Se’ns diu que això va per fases, com el dol o com la por d'encomanar-nos alguna cosa rara, ara que potser ens confiarem que ja no pot entrar-nos el virus pel nas. La primavera ens ha agafat així, amb cara d’idiotes atemorits. Per sort, la democràcia espanyola té instruments i diners que faran que tot torni a tenir l’aspecte d’un país perfectament fotogènic.

stats