OPINIÓ

Teatre de l’absurd

Ara que ja portam més dies del judici als líders independentistes es pot arribar a aclarir quins són els ressorts ocults, les maniobres dialèctiques, les manipulacions ideològicament interessades que bullen rere les acusacions. La idea és més que òbvia: castigar tots els polítics independentistes i activistes catalanistes per haver instigat i liderat un procés que tenia per finalitat crear una república. Que tot es fes amb lleis votades formalment en un parlament amb majoria independentista ‒que sí, lleis que tot d’una varen ser tombades pel Tribunal Constitucional‒ o amb manifestacions no violentes o amb votacions festives sota les porres o amb una proclamació retòrica ‒no publicada, sense efectes jurídics‒ de la suposada república, tot això no té cap importància. Estam descobrint que un simple tripijoc polític, una maniobra de simulació democràtica i vertaderament innòcua, i que l’exercici de drets fonamentals, com el dret a la manifestació i a la protesta, es converteixen, màgicament, en elements d’una inculpació delictiva, en un seguit d’accions que poden arribar a conformar un delicte de rebel·lió. Per al qual, certament, es necessita ara provar una violència que no va existir, però que s’ha de fer veure a través de tota mena d’històries absolutament ridícules.

Tot es basa en això: s’ha de fer evident, a qualsevol preu, que hi va haver violència, perquè és el mecanisme necessari que permetrà una condemna llarga. És així com qualsevol cosa, qualsevol petit incident o malentès o desavinença administrativa o desobediència a una interlocutòria judicial, tot, qualsevol petit desencaixament, és ara interpretat com un element criminal.

Que un vaixell de policies no va ser autoritzat a atracar a Palamós? Malament. Que algú va tirar detergent als peus de la policia? Malament. Que alguns no varen deixar dormir uns policies nacionals en un hotel de la costa? Malament. Que algú va inutilitzar uns cotxes de la Guàrdia Civil? Malament. Que una secretària judicial va passar por perquè els manifestants cridaven i va voler marxar pel terrat? Malament. Que es varen aprovar unes lleis de pressa i corrents? Malament. Que es varen fer crides ‘en defensa de les institucions’ i el ‘pacifisme’? Doncs s’interpreten com previsions d’una violència concebuda com a possible. Etc.

I així: qualsevol petita cosa no penalment penible, o potser sí, per delictes menors (desobediència, obstrucció a la justícia, danys), es transforma, brutalment interpretada, en un element d’inculpació, que pot fer que persones no directament relacionades amb la majoria d’aquests fets ‒perquè cap dels polítics varen anar a fer soroll davant d’un hotel, per exemple, o cap activista va destrossar res‒ puguin ser condemnades a dècades de presó. I sí, amb la llei a la mà se’ls podria mirar de jutjar per alguna cosa: desobediència, per exemple, però no s’ha de desvirtuar tot l’aparell penal fins a convertir-lo en pur teatre de l’absurd. Estam sentint testimonis dignes d’una obra de Ionesco.

El cost d’imatge d’aquesta martingala és nul, però. Pensar que d’això en sortirà alguna cosa és oblidar que l’estat espanyol porta dècades actuant amb aquesta desproporció al País Basc, per exemple, o abans i tot, durant el tardofranquisme. Els testimonis principals de l’acusació són policies vinculats al franquisme, els mateixos homes d’estat que porten fent feines brutes des de fa quaranta anys a l’estat espanyol: torturadors, convictes fins i tot per assassinat.

A l’hora de la veritat, els homes de confiança del sistema espanyol són els mateixos monstres que porten estirant les cordetes des de la mort de Franco. I si això ha funcionat sempre, els funcionarà ara, per molt que els catalans puguin assajar alguna mena de resposta inèdita, més o menys grandiloqüent. Com més implacable sigui aquesta resposta catalana, més engreixarà la gran maquinota de reprimir que és l’estat espanyol.