Ja ha acabat ‘Joc de Trons’, la sèrie més seguida dels últims anys arreu del planeta. M’hi vaig aficionar des del principi, perquè tot el que porta la marca d’HBO té un aire tèrbol, més enllà de les formes típiques de la narració televisada. HBO ha concebut durant la seva història meravelles com ‘Els Soprano’ o ‘Six Feet Under’, ‘The Wire’, o ‘Deadwood’, sèries gens òbvies, complexes com les millors novel·les del segle XX, narracions prolixes de les que et fan ballar el cap i no són complaents ni tenen la facilitat llaminera d’altres propostes televisives banalment convencionals.
‘Joc de Trons’ és una història èpica i alhora familiar: narra les peripècies d’un seguit de clans, de regions governades per estirps en disputa, que des de l’inici saben que hauran de barallar-se o pactar per no matar-se. Amb això podria assemblar-se a les històries de crim organitzat, que van de regnats que s’esbatussen fins al triomf del geni més bèstia. Un dels grans encerts era la seva banda sonora inicial, amb els títols de crèdit que ja feien de miniatures de tot l’entramat geogràfic de l’aventura. No ens ha de sorprendre que la sèrie hagi servit per il·lustrar els componiments de la política dels nostres dies; com totes les històries de poder, mostra què passa quan es disputa per un mateix objectiu des de diferents legitimitats; en aquest cas es pretén, per part de gairebé tothom, l’arribada al tron de ferro, símbol d’un imperi que s’imposa a tots els petits regnes que hauran de subordinar-s’hi més o menys dòcilment. Hi havia la legitimitat de la sang màgica, del mite, que representava l’heroïna Targaryen; els que tenien la noblesa d’esperit, els Stark; els espavilats amb un geni insadollable, els Lannister; els aprofitats i vividors Baratheon, etc. I com tots ells s’enfronten en un deler fantàstic i immoral per obtenir poder i fer perdurar uns lligams ferms, que estabilitzin els set regnes pel bé de tothom.
El poder i com s’aconsegueix, distribueix i s’aferma i s’explica és un dels grans temes de la ficció contemporània, potser perquè el món funciona i funcionarà sempre així. Pactar o lluitar; trair o trair-se. Una ficció en què els motius clàssics es combinen amb elements de fantasia, com els dracs o les bruixes piròmanes. Tot plegat podria ser una gran collonada, i potser ho és, però la força de l’escriptura dramàtica dels guionistes, més l’ambientació de luxe, més un esplet d’actors ben triats l’han convertit en un fenomen global, més enllà de les novel·les notables que li donen embranzida. Al final, són històries de forja heroica empeltades de set de venjança clàssica, amb amors impossibles, parentius desvetllats a l’últim instant, parricidis, genocidis, incests i traïcions i assassinats fatalment necessaris; tot plegat traspua una mentalitat més del segle XXI que de qualsevol altra època. Ja no suportem l’autoritat d’un Bé Suprem que vulgui redimir-nos, ni els herois que no sàpiguen acalar el cap quan cal. Al tron s’hi pot quedar qualsevol que tingui una bona història al darrere, sigui coix, nan o pubilla amb trenes. El foc, el gel i la vida que passa.
