OPINIÓ

Viure sense por

Ben aviat sabrem –a la fi!– si hi haurà nou govern o bé convocatòria d’eleccions a Catalunya. La situació és de plena anomalia; qui porta les regnes de la Generalitat és l’Estat espanyol, que aprofita per fer fora no només els encausats, sinó qualsevol càrrec de confiança que s’atreveixi a discutir les tesis del PP. Fins i tot han fet fora la directora de Comunicació dels mossos d’esquadra, que al seu compte personal de Twitter va atrevir-se a criticar, amb tota educació, els jutges de la sentència masclista del cas ‘la Manada’. És ben trist que el masclisme arribi fins a aquest extrem: l’única persona que perdrà la feina per haver criticat la cosa és una dona.

Volen que fins i tot els professors s’hagin de qüestionar els temes de debat que porten a les aules de secundària, com si estigués prohibit parlar de sobiranisme, dels seus pros i contres, de l’ús de la violència policial o no, de la desobediència o la capacitat dels ciutadans d’oposar-se pacíficament a allò que consideren injust, etc. Són temes de debat necessaris, civisme bàsic que qualsevol educació liberal ha de poder tractar sense escarafalls ni tabús, sobretot abans d’arribar a l’edat de vot. Però aquí es tem que la simple invocació del dubte ens faci traïdors, que la pregunta ja sigui una forma d’atemptat o d’adoctrinament. És el mateix que en el temps de Sòcrates: qui burxa massa i s’atreveix a anar més enllà del que sigui confortable amb les seves qüestions se l’acusa de corrompre la joventut, i se’l convida –així ho manava també ‘la llei’– a beure la cicuta.

L’article 155 serveix per a tot. És el Gran Germà d’Orwell en versió xifrada, control ideològic més enllà de qualsevol cobertura liberal: por al que pots arribar a dir, o a fer, en defensa d’un ideal. Les persones més grans han tornat a advertir les més joves que vagin en compte a l’hora d’opinar a les xarxes socials, als blogs, als articles. Un fet és depriment; la democràcia sobretot hauria de significar la possibilitat inqüestionable de viure sense por.

El 155 serveix per dominar la Generalitat, però només és un braç més de la immensa màquina de control ideològic que ja funciona a ple rendiment. Ara ja es diu que el comandament sobre la Generalitat podrà durar fins i tot després de constituir-se un nou Govern. El qual potser interessa a Madrid que es formi després de noves eleccions; d’aquestes n’han sortits parcialment escaldats els partits constitucionalistes, però sempre és més senzill tornar a provar sort que no conformar-se a estar a l’oposició.

L’independentisme no tem les eleccions, perquè el seu espai és fix, tot i que mòbil: podria ser que en sorgís una altra forma de majoria independentista, però més incapacitada que ara per formar govern, en virtut del programa de la CUP, que podria créixer com a força política i posar-se tan exigent que fos impossible pactar-hi, sobretot després de l’explícita renúncia per part d’ERC a la via unilateral. Això porta a un empantanegament. No hi ha bons plans, res que permeti tenir esperances. Formar govern i provar de fer possibilisme independentista serà la solució que finalment s’adoptarà; posar algú que vagi passant la maroma mentre Puigdemont segueix fent política lliure, ara a Alemanya, cosa que incomoda fins a nivells delirants –d’urticària– l’Estat espanyol. S’haurà de veure com queda el panorama; tothom espera molt de les eleccions municipals de l’any vinent, com si s’hagués de produir alguna mena de miracle republicà, com a l’abril de 1931. Es tracta de tenir fites.

La política hauria de ser el terreny de l’esperança col·lectiva, de l’optimisme envers el millor que com a societat podem aconseguir. S’està convertint en tot el contrari: el mostrador de les més grans roïneses, misèries i crueltats.

Etiquetes