OPINIÓ

La bossa de Soraya

Doncs ha caigut Rajoy i amb ell tota una manera de fer, i no fer, política. Rajoy era el senyorot de cigar, el savi de casino que entabana els padrins i ven assegurances a les vídues. Rajoy era un senyor que es pensava que governar era tenir el ramat sota control, fer quadrar els quatre números tal com li manaven els amos d’Europa i enviar la policia a qui estiri més el braç que la màniga. És evident que Rajoy s’ha embutxacat algun sobresou. Però sense mala fe, és la inèrcia del polític conservador, l’aire que alena, el que s’ha fet tota la vida, i ell no és ningú per trencar cap tradició. La corrupció és com els toros: una cosa trista i sòrdida, però alegre si te la mires amb els ulls dels sàdics i dels reaccionaris amb queixal d’or. La sensibilitat s’educa, i Rajoy sembla que no ha après res nou des del dia que va fer trenta anys. Hi ha els analistes de cafeteria, els que creuen en els caràcters locals i veuen en Rajoy el gallec típic: indecís, escèptic, impossible de fer enfadar, amb un humor peculiar i remot, fins i tot una mica rar dins la seva sobrietat burleta. Això són ximpleries, antropologia per a aficionats; tots coneixem persones així, dins i fora de Galícia. Però és cert que Rajoy tenia un estil, una peculiar manera de no fer res, de deixar que les coses s’arreglessin soles, un ‘ja ho veurem…’ ‒molt mallorquí‒ que li havia funcionat en alguns fronts, mentre que en d’altres només s’exigia a si mateix la mínima intervenció possible. Rajoy ha estat el pitjor president des de 1978 perquè s’ha limitat a no fer gaire: les quatre reformes econòmiques o laborals que li exigien els manuals; la resta eren embarbussaments de padrinet, papers retallats i la policia militar a Catalunya. Ha fet créixer una alternativa a la dreta encara més agressiva que la seva ala més feroç; ha podrit el tema català, de tal manera que ja ningú no creu en una reconciliació. Rajoy ha estat el responsable final d’haver enviat la policia a atonyinar els que només pretenien votar un plebiscit sobre la sobirania. I no ha assistit ni al seu propi funeral.

I qui arriba ara és Pedro Sánchez. Un senyor amb planta, amb vèrbola de professor universitari de capital de província, amb cert talent per a les camises. Sánchez ha sabut sobreviure a les inèrcies del partit que el va fer fora per no haver donat el sí a Rajoy, i després de guanyar les primàries va tornar al despatx, només amb la intenció de fer el que ha pogut fer ara, de carambola. L’hort socialista ha d’estar molt dessecat perquè l’única flor possible sigui un senyoret com Sánchez, una mena de Zapatero reciclat, que no tindrà a favor les arques plenes, que és l’únic que va saber fer Zapatero, repartir diners fins que van esclatar totes les bombolles i va haver de convocar eleccions, que Rajoy va guanyar per majoria absoluta, quan la sopa ja estava molt aigualida. Ha estat una dècada molt fosca, però la que vindrà ara no serà millor. Sánchez, em temo, no és un home capaç de governar aquesta bèstia. Ara mateix no hi ha cap líder competent més que per anar passant la maroma, aprovar algun pressupost i fer les quatre reformes que salvin els mobles. Espanya és irreformable, però tanmateix la reforma constitucional seria la seva salvació, almenys si es vol esquivar un escenari a la italiana: política de punyalada o la conxorxa permanent, l’etern joc de les cadires que només és tolerable perquè l’economia va fent, ja afortunadament aliena als sòrdids tripijocs del poder. El vaixell pot anar ben dirigit, al mateix temps que els tripulants s’escanyen entre ells i el capità de torn només espera el moment més vistós per saltar sobre les millors onades.

La reforma constitucional podria donar més poder als catalans, reforçar la monarquia, repensar el sistema electoral, fins i tot replantejar el model econòmic. Perquè seria massa positiu és massa difícil. No passarà.    

 

Etiquetes