OPINIÓ

La cascada

Aquest mes farà set anys que vaig arribar a Twitter, potser la més bulliciosa d’entre les anomenades xarxes socials. M’hi atreia la idea de l’escriptura dirigida a ningú en particular; a Facebook s’hi parla per als amics, s’hi comparteix informació més o menys quotidiana o íntima. Però a Twitter s’hi va a opinar, a riure i a fer tabola. A compartir informació, xafarderies, linxaments, pedanteries i drames. Twitter és una cascada mòbil de tota mena de coses, és com el llibre d’arena que va somiar Borges.

Hi faig un cop d’ull, ara mateix: algú acaba de penjar una imatge de ‘L’infern’ del Bosco, amb petites cares de Donald Trump; el vídeo d’un etarra penedit; un article punyent contra el jutge que no va voler casar uns independentistes que portaven un pin contra els empresonaments polítics; un acudit gràfic irresistible; una foto del parlament català, on s’acaba d’aprovar una llei que regularà l’eutanàsia; reivindicacions feministes; una efemèride; un palíndrom; un debat (groller) entre filòlegs; un vers (horrible) d’un poeta de moda; la cara d’una senyoreta que acaba de comprar-se una samarreta i ara ens ho vol fer saber (ahir ens explicava com van provar de violar-la de petita); recomanacions literàries; una entrevista boníssima a Don DeLillo; un insult a la guàrdia civil, que ha fet una piulada vomitiva; baralles entre escriptors o gats que es fan la punyeta després de llepar-se mútuament el coll. Un deliri, però és entretingut, i marejador.

La veritat és que hi ha tanta cosa i corre a tanta velocitat –en qüestió de segons pot canviar totalment, si s’esdevé algun fet d’envergadura– que hom no arriba a saber què mira, ni és probable que recordi res del que ha llegit allà passades unes quantes hores. ¿Quin era el debat a Twitter, fa tres dies? Fa de mal dir. ¿I l’any passat per aquestes dates? Impossible recordar-se’n. La xarxa ens distreu i entreté, però no ens fa presents les coses amb intensitat viscuda, no aconsegueix fer-nos cap marca: no s’hi aprèn gairebé res, o només aquella punta d’informació nova que sí, que ens pot portar cap a un llibre que no coneixíem, una pel·lícula o qualsevol matraca cultural o periodística que hauríem ignorat. És un immens aparador de collonades, egos, dolors, obres mestres, futilitats, mentides i meravelles, tot al mateix nivell, descendint en cascada, durant més hores que no té el dia.

Hi ha un Twitter literari català –un Lilliput de favors mutus–, com n’hi ha un de polític, on se’ns informa, estratègicament, dels moviments petits o grossos del procés. Hi ha un Twitter dels linxaments contra els polítics que ens maltracten la democràcia, on la població s’esbrava com a les barres de bar. A Espanya i Catalunya hi ha un Twitter humorístic, on de tot se’n pot fer conya, on el gracioset burxa el teòleg i li fa treure la ganyota de vell inquisidor. Hi ha un Twitter que serveix per lligar, perquè sempre n’hi ha que, en el fons, només busquen amor, que és la forma més dolça de la visibilitat. A Twitter s’hi va no tant per mirar sinó perquè se’ns miri: així, l’usuari està més pendent de les notificacions que rep que no del doll d’informació que hi circula.

A Twitter hom hi arriba amb ganes de dir, però també amb la voluntat d’informar-se del que circula per sota, ser el primer a saber allò que, a les notícies de les nou, serà ja peix pudent. És una meravella banal, un miracle estúpid i addictiu, un mostrador del que som, doncs: un grumoll de paradoxes. El millor que podria fer un escriptor és deixar-ho córrer, no perdre-hi temps, dedicar els esforços i l’atenció als llibres, llegir-los o escriure’n algun de poderós i estupefaent. Però després necessitarà Twitter per saber què se’n diu, o per a mostrar-lo a la tribu i veure com l’ignoren, l’estimen, el linxen i li va preparant la necrològica. 

Etiquetes