Quan va iniciar-se tot el camí independentista –el conegut com Procés– tot d’una se li van voler trobar les ressonància kafkianes. Fins i tot hi ha un assaig amb aquest títol, que cita Kafka com a element de comprensió, al meu parer molt forçat, a l’hora d’entendre un moviment polític la força del qual es basava en la democràcia i el respecte a les decisions de la majoria social que exigia poder votar la seva relació amb Espanya.
Després de dues setmanes de judici –i sabent els límits del que s’hi pot arribar a dir quan davant d’un tribunal hom s’hi juga dècades de penes de presó– podem veure el Procés d’una altra manera, en cap cas kafkiana, sinó simplement com un enorme tripijoc legal, una picaresca funambulesca molt a l’espanyola, que s’aprofitava del buit legal que va deixar la despenalització del delicte de referèndum il·legal (l’any 2005, sota el govern de Zapatero) per mirar de fer-ne un que posàs l’Estat en la tessitura d’haver de negociar-ne un altre de pactat o de fer alguna cosa que no fos perseguir o continuar ignorant la demanda catalana.
Certament, fer una república efectiva i viable després d’aquella votació a la contra de l’Estat, reprimida cruelment per les forces de l’ordre, no era ni possible ni va ser en cap moment viable ni versemblant. Una futura república catalana, ara ho sabem, no pot construir-se unilateralment quan tens bona part de la teva població en contra, un Estat armat que no t’ho permet emparant-se –també– en les lleis, i una comunitat internacional que no et dona ni suport explícit ni implícit. Creure en la via unilateral –considerant, per sobre de tot, com és la societat catalana de complexa i prudent– és tan ridícul i pueril com creure en l’homeopatia. A l’Estat espanyol no li cal ni enfrontar-se a les masses pacífiques que volen “defensar la república”. D’aquells dies d’octubre s’oblida que no calia sortir a defensar-la, després de proclamar-la, perquè ningú te l’estava amenaçant: no hi havia tancs al carrer, no hi havia ni cap policia de l’Estat dins de les institucions catalanes. A l’Estat només li calen agents judicials que et facin arribar una querella després d’haver fet alguna cosa suposadament il·legal. Només li cal una parella de guàrdies civils que vagi a detenir de bon matí qui s’hagi atrevit a tallar una carretera.
Els polítics encausats es van lliurar ells mateixos a aquesta justícia espanyola. Forn i Borràs, per exemple, van tornar de Brussel·les el novembre de 2017, on s’haurien pogut quedar, com s’hi van quedar d’altres i ara mateix són intocables davant d’aquesta persecució que la justícia internacional veu grollerament política.
La seva defensa, aquests dies, intenta demostrar –de moment amb prou èxit–, que res del que es va fer va ser il·legal, a part de potser desobeir les interlocutòries del Tribunal Constitucional que pretenien parar un referèndum la convocatòria del qual –com es reitera– no pot ser considerada delicte. És aquí on Kafka irromp amb més claredat que no en cap fase anterior d’aquest embolic.
És kafkià, per sobre de tot, que una cosa legal com el referèndum sigui considerada part d’una estratègia rebel i sediciosa, per a la qual s’exigeix una violència que es pretén demostrar mostrant piulades dels encausats aplaudint ni més ni menys que el pacifisme d’uns manifestants. És kafkiana una fiscalia que no sap les competències de les conselleries, que no diu bé els noms dels acusats, que no troba els papers o que se n’inventa el contingut a mesura que parla. Això sí que va ser prèviament inventat per Kafka a la seva novel·la. No hi ha res més kafkià que demanar-li a algú per què no va condemnar una violència que no existia. Per què, si no existia, havia de condemnar-la? Però tanmateix això et pot incriminar.
