OPINIÓ

El dany i la cel·la

No em puc ni arribar a imaginar què deu ser estar empresonat… Quan estudiava Dret teníem un professor que ens ensenyava Dret Penitenciari; una disciplina trista que consisteix a explicar el règim d’empresonament, tota la regulació normativa de la situació de les persones que estan privades de llibertat abans o després d’un procés penal. Aquell professor, que últimament he tornat a trobar formant part de taules rodones que proven de fer llum sobre la situació dels polítics presos a Catalunya, era summament crític amb la solució que, des de la Il·lustració, s’ha donat a les societats democràtiques per “castigar” la desviació respecte a les conegudes com “normes de convivència”.

Contràriament al que podríem arribar a pensar, el càstig amb penes de presó va ser un invent moral controvertit; els legisladors de fa dos segles no veien clar que tant a un evasor fiscal com a un assassí els caigués a sobre el mateix: estar-se tancat durant anys en una cel·la enreixada. La privació de llibertat no és cap bicoca; els problemes que es poden derivar de tot això no són precisament petits.

No es tracta només de treure a una persona la seva llibertat ambulatòria: també se la priva de comunicació i d’amor –de contacte familiar–, de reconeixement, de sexualitat normal, de poder desenvolupar les múltiples habilitats que conformen el seu tarannà –accés a informació, llibres, cultura, espiritualitat…–, de ser qui és plenament, en definitiva.

Una persona tancada en una presó, per molt ben equipada que la institució estigui de piscines i patis i gimnasos, per molt que a la persona se l’alimenti bé i que no passi fred ni calor, és un home o una dona que viu lluny de qualsevol ideal, privat d’un accés més o menys proper al que poden ser les seves més íntimes aspiracions humanes.

En el cas dels presos polítics catalans, la cosa és encara més sagnant perquè es fa evident l’arbitrarietat final de l’assumpte: si haguessin elegit marxar d’Espanya, cap país europeu els hauria extradit –això ja ho sabem sense cap dubte–; tots els països ‘normals’ s’adonen de la injustícia d’aquest plet, de l’arbitrarietat fastigosa que suposa haver de tancar algú a la presó simplement perquè, en democràcia, ha muntat un plebiscit, sense ni tan sols tenir res versemblantment preparat per donar consistència real a la voluntat republicana que va derivar-se del triomf del sí sota les porres.

La sedició, si n’hi hagués hagut –o la rebel·lió–, s’hauria d’haver produït, si de cas, després, si enfront de la monarquia parlamentària armada s’hagués motivat un alçament popular o institucional que tingués per objectiu crear un altre estat. Però això ni tan sols es va plantejar mai.

Les banderes d’Espanya ni es van arriar; l’endemà de la proclamació de la república, Puigdemont es passava per Girona, que eren les fires de tardor. En el fons sembla que estan tancats per sobrepassar-se de demòcrates, és a dir, per haver estat tan democràtics que van posar una dèbil democràcia, l’espanyola, en perill, o com a mínim la van deixar en evidència davant del món.

Deu ser molt dur estar tancat. Aquests dies, tots nosaltres solem passar moltes hores en família. Riem i cantem, expliquem records i projectem la vida futura; ens enfadem amb els parents que es passen de llestos, discutim de política i de dietètica o parlem de diners, de sèries de televisió o de novel·les amb premi. Ha de ser molt dur prescindir de tot això…; deixar de veure com creixen els propis fills, i no poder gaudir d’un dinar amb els pares o amb els amics més íntims. I tot sense haver fet cap dany a ningú; tot sense que enlloc es vegi cap ferida o destrossa, mort o daltabaix causat per les nostres ‘malifetes’. Hi ha ‘delictes’ que no venen acompanyats de cap dany perceptible. I així van passant els dies, i els anys, i l’absurd es fa tan visible i vergonyós que ni el temps tindrà prou dimensió per tapar-lo.