En Rafel va deixar els estudis per a posar-se a fer feina. Les coses, dins la classe, no li acabaven d’anar bé: no estava motivat, s’avorria, i quan feia renou el treien de l’aula. Va desistir. Va treballar durant els anys bons a l’obra, fent òbviament de picapedrer: es va comprar un cotxe, i una moto (de segona mà), i un canot que feia por, i anava estalviant per fer-se un ca seva per a ell i per a l’al·lota. Amb la crisi del totxo, tot va fer ull; en Rafel va perdre el que tenia: la feina, el cotxe, i el pis, que s’havia pogut comprar i que estava fatalment hipotecat. També la dona el va deixar, perquè l’amor s’acaba, com la sort. En Rafel, que és un al·lot líric i de mans de nicotina, va passar a dependre en primer lloc de l’atur, i després dels subsidis. El ca, que nomia Bombo, l’hi va atropellar una matinada el camió de les escombraries. En Rafel m’ho conta i plora.
Durant els anys més durs, feia feina ‘en negre’: ajudava a les collites, pintava parets. La major part del dia se’l passava sense fer res; bevia la lenta cervesa dels avorrits en un bar i mirava el mòbil, que és l’oracle dels beneits. Sé que fregava la depressió tot esperant que algú conegut li busqués alguna cosa per fer. Ara ha tornat a trobar feina. M’ho conta per WhatsApp: està content, m’escriu i fa moltes faltes, usa emoticones i amolla mecàgons. Vota el PP. Dimarts passat en va fer trenta. Em vol dur de copes a Magaluf.
Però en Rafel no se sent un fracassat: té amics amb carrera: una cosina fa dos anys que va acabar història i no ha pogut col·locar-se enlloc. En Rafel té clar que, en aquest país, estudiar i no fer-ho és més o menys la mateixa cosa… ¿De què serveix, res del que diuen els llibres, eh? ¿De què serveixen els títols? ¿De què serveix en un país on qui s’ha pelat el cul a l’institut i a la universitat té el futur fins i tot més negre i costerut que ell? En Rafel no tindrà manies a l’hora d’arromangar-se i anar a netejar fosses sèptiques pels hotels, aquest estiu. Ell no va concebre mai cap gran esperança.
He pensat en en Rafel quan s’ha tornat a fer pública la dada més trista: les nostres Illes són campiones en abandonament escolar, xifres de por, un desastre que fa plorar els àngels. Estem al fons del pou de la mediocritat, però contents perquè tenim salut, i vivim al dia. Amén.
La finalitat de l’educació hauria de ser estalviar-nos de fer el ridícul. Però el país fa pena, i basta ensumar una mica l’aire de la plaça per no tenir esma per fer res: el desànim s’encomana, i quan veus tanta ximpleria, nepotisme i ganduleria pertot, vénen ganes d’engatar-se i donar la raó a en Rafel. Estem tan malament que dient-ho només fem que empitjorar-ho.
Cal actuar amb urgència; els abocadors s’estan fent cada dia més grossos. No juguem més amb les esperances de la joventut i comencem a lluitar per una justícia que posi cadascú on toca. En Rafel no ha sentit a parlar mai de responsabilitat individual, d’orgull, ni tan sols sap què és el fracàs.
No pot ser que, sent la Comunitat més rica, la merda ens arribi fins al coll, i encara aplaudint perquè et deixen fer uns pressupostos amb no sé quin dèficit.
El fracàs escolar és això: és fracassar a l’hora de fer unes escoles que estiguin a l’altura del país que volem, dels ciutadans amb qui volem conviure, i dels fills que mereixen una vida que no faci aquesta ferum de ressentiment i tristor que acompanya els que no saben ni confirmar l’esborrany de la declaració de la renda. Rafel, que et bombin.
El fracàs escolar és el fracàs de tota la classe política, d’esquerres i dretes, que s’ha encarregat de les escoles del país. I és el fracàs de la població que els donava suport alhora que arriscava el pa –i la moral– de les seves pròpies criatures. Hola. M’hauràs de sofrir cada dissabte, Rafel.
