Dies de balanç i d’embranzida. Dies de pensar què cal fer pel país, fins a quin punt s’està disposat al sacrifici més o menys incert. S’ha arribat fins aquí per una suma d’intrepidesa i ceguesa optimista davant de les forces de l’opositor. Ara, el president Puigdemont acaba de quedar lliure; la justícia alemanya no avala la tesi dels delictes violents i ja veurem si ni tan sols s’empassa la història de la malversació.
Tal com deien amb remarcable mala bava els contraris al projecte sobiranista, no hi havia res pensat més enllà de fer una Declaració d’Independència intranscendent; així, es busca ara –per part dels advocats dels encausats pels fets del passat octubre– que no tingui cap mena de gravetat davant de la llei espanyola, una llei encegada pel patrioterisme ranci, com ja sabíem i veiem confirmat, una llei que no entén de simbolismes ni ‘mandats democràtics’ i equipara el gest sobiranista a una rebel·lió o sedició armada. Sent així les coses, sembla que a Espanya el pacifisme et surt tan car com la confrontació.
El sobiranisme no té una bona resposta prevista; cap dels múltiples fulls de ruta o llibres blancs que es van redactar per experts i catedràtics, i cap dels informes jurídics que els lletrats de la Generalitat i el Parlament van elaborar, van saber preveure que el punt flac podia ser aquest: la rebel·lió com a acusació hiperbòlica, literalment orweliana, encara que la idea de la violència intrínseca del sobiranisme ja s’estava preparant en el relat periodístic ultra des d’alguns anys enrere. Canviaran els criteris judicials ara, davant de l’escarment alemany? Podem dubtar-ho. Potser fins i tot s’agreujarà; la típica reacció dels reaccionaris, que potser abans voldran cobrir-se les espatlles.
El sobiranisme tenia la resposta, però li van canviar la pregunta. En cap cas podia esperar-se que el contracop seria tan difícilment compatible amb la legalitat. El joc és maquiavèl·lic: es diu que el sobiranisme va liquidar el pacte constitucional unilateralment –se’l va passar, com es diu, ignominiosament, ‘per l’arc de triomf’–; com a resposta, l’estat també va més enllà del que seria permissible i busca la justícia salvatge de la venjança. Guerra bruta: la lògica del terrorisme d’estat, ara ben visible a nivell mundial. N’hi ha que diuen ara que cal canviar Europa i la seva justícia.
El joc d’escacs es converteix en un combat de boxa sense normes, que els uns, és clar, estan més preparats que no els altres per entomar. Ara mateix, pot estar orquestrant-se a escala internacional un intercanvi de favors, cromos o presos polítics: Espanya encara farà el que calgui –compres, vendes, cessions diplomàtiques– perquè els estats que donen asil als polítics catalans els acabin lliurant a les manasses de la judicatura pàtria; però els costarà. Arribes a pensar que durant els anys del franquisme, i fins i tot després, si quan Espanya va ser refugi de tota mena de nazis que mai no van ser extradits –a Bèlgica, Àustria, Holanda, Noruega…– hi hagués hagut catalans per intercanviar, les coses haurien anat d’una altra manera. Hi ha odis més poderosos que les fidelitats.
La idea que ha motivat l’escapada nacional catalana està més viva que mai, precisament perquè és una idea més motivada pels seus rivals que sostinguda autònomament pels seus partidaris. És un foc atiat sobretot per als bombers, més que per als adeptes a les flames nacionals. Com més es qüestioni la nació catalana, més intrèpida i combativa i capaç de mostrar-se ingovernable serà. El revés judicial que ha patit ara Espanya actuarà, en el millor dels casos, sobre el Govern de Madrid com el metge d’aquell acudit cèlebre, que havia tret les ganes de fumar a un pacient que li havia demanat de deixar-ho.
“I què, ja no fumes?”, li demanava un amic.
I responia el fumador: “Ara fumo sense ganes”.
