Hi ha tants debats interessants motivats pel procés judicial als polítics i activistes independentistes que potser el més cridaner és el silenci d’Espanya davant d’una pantomima que està fent enrojolar la premsa internacional. Una cosa és no ser independentista, fet i fet una opció política més, i l’altra és no voler adonar-se’n de la qualitat d’un tribunal, d’una fiscalia, d’una advocacia de l’estat i d’una acusació particular que des que ha començat tot aquest enrenou es limiten a voler-nos convèncer d’uns fets d’una inversemblança espaordidora, per als quals, a sobre, no hi ha cap prova rellevant.
La presència d’aquest judici a les televisions espanyoles és molt anecdòtica, totalment residual, per no parlar dels pocs articles de fons o d’opinió que motiva, o l’escàs comentari de suport als encausats que rep a les xarxes socials per part dels líders de la suposada esquerra alternativa espanyola. Ara el tema polític d’interès passa més per mirar si finalment serà possible treure Franco de sota aquella llosa de 2.000 quilos, la qual és tota una metàfora de la qualitat insuportablement inamovible de totes les rèmores que fan aquest estat un monstre d’un autoritarisme cec, eixorc i tanmateix cofoi d’ell mateix.
Quan veiem, així, que en un judici l’apreciació de les proves depèn sempre del color polític dels testimonis, per exemple, és que aquí està passant una cosa fora de qualsevol lògica processal i del sentit comú més exigible. És com si en un judici per assassinat només es veiés el cos de la víctima en funció d’algun criteri de pensament, per exemple. Si, per apreciar la violència necessària per imputar un delicte molt greu, has de recórrer a ulleres ideològiques, és que tot plegat balla sobre el buit. No hi ha hagut ni una sola excepció a aquesta regla, fins ara; els testimonis que haurien pogut jutjar aquests fets al marge d’ideologies o fins i tot d’identitats (els experts internacionals en seguretat policial) no han estat admesos com a testimonis. Tot plegat fa molta pudor.
De moment, s’han donat més proves d’Alzheimer —per part de Rajoy i Zoido i fins i tot de Sáenz de Santamaría— que de rebel·lió i sedició. Se suposa que van salvar la unitat d’Espanya, i que van apaivagar una rebel·lió violenta, però, com si fos la partida de cartes d’una tarda de dissabte qualsevol, no en recorden els detalls ni qui s’encarregava de dirigir o decidir certes coses. Els que recordem aquells dies, però, fins i tot tenim present que el Barça va jugar aquell diumenge 1 d’Octubre, amb total normalitat, i que vora la conselleria on se suposa que es va fer tant de mal sediciós i abominable aquell dia 20 de setembre, hi ha una joieria que va tenir plàcidament obert tot el dia. La rebel·lió dels catalans és això, catalana: compatible amb tornar a casa d’hora, portar els fills a piano i anar els caps de setmana a esquiar o navegar. És una rebel·lió surrealista, que, com els quadres de Dalí, sembla una cosa i la contrària, depèn de com ho vulguis mirar.
Hi ha elements decisius, proves tan notòries que fan plorar els àngels, veritats que només et poden fer oblidar a on està la justícia i la dignitat des d’un ofuscament ideològic que capgira totalment la realitat. S’ha d’estar embegut d’ideologia autoritària, s’ha de ser en el pitjor dels sentits un intel·lectual ideològic, per no veure l’aberració moral que implica enviar les forces de l’ordre a atonyinar les masses, per molt que estiguin les porres emparades en decisions judicials o que la votació hagi estat prèviament anul·lada i no pugui, per tant, tenir conseqüències jurídicament vinculants. S’omplen la boca ‘d’estat de dret’ i són els primers que no confien en la llei, els mateixos que només pensen en termes de garrot i no et moguis.
