Opinió 19/08/2016

La generositat

3 min

Aquest estiu, com sempre que parem l’orella amb una mica d’atenció, ens pot ensenyar diverses coses. Mentre escric aquestes línies fa un dia intens: sol a rompre –sol amorós i cancerigen–, els carrers buits d’aquest poble de Mallorca, vora el mar de plata fosa, a l’hora de la migdiada i sense son. Els turistes corren cap a les ombres més ventilades; els nadius fan migdiades de ciclop, i esperen l’hora del sopar –Mallorca sobretot entra per la boca–, perquè l’estiu consisteix, per sobre de tot, a sopar amb amics i mirar d’arreglar el món entre cerveses, cigarrets i un altre gintònic. L’estiu engreixa. Hi ha una tranquil·litat que es basa a acceptar-ho tot –tot és bo, fins i tot el mal, a certes hores–: els límits propis i els aliens, i la injustícia i la beneitura. ¿Qui ens diu que provant d’arreglar-ho no ho trencaríem encara més? El món és més senzill del que ens agradaria admetre; es mou per coses molt primàries: el desig, el poder, els diners: tot allò que d’alguna manera ens treu de la foscor pròpia i aliena. L’home vol ser mirat –les dones volen ser al rovell de l’ou–: concloc això. En el fons no hi ha res més trist que saber que ningú pensa en tu, i que si potser és cert que no necessitem ningú, és lamentable constatar-ne la conseqüència. Que ningú no ens necessita.

Aquest estiu, però, té aviciadures: hi ha poques esperances en la política, menys que mai potser des de fa trenta anys. L’únic que pot fer bullir l’olla de les il·lusions col·lectives és la independència de Catalunya –que per d’altres seria la fi de la disbauxa–, encara que tot està ara mateix parat, i depèn de tants factors que és indestriable. Nosaltres, se’ns diu, som fills d’una Constitució, la del 1978, però això no és res més que una mentida. La Constitució ens va donar una educació d’un cert nivell –justet, justet–, i unes garanties lingüístiques d’estar per casa, i un cert legalisme mig decent i molt ofegador. Hem d’agrair als nostres pares que no fessin una altra guerra civil, però la pau no és un punt d’arribada sinó un origen. Allò no era una meta sinó una línia de partida, i d’allà no ens hem mogut. La voluntat d’anar a més no ens ha de fer por. Som una generació ben alimentada, amb carnet de la biblioteca municipal, sabem anglès i informàtica. Nietzsche no era una marca de cervesa, o sí?

Si una cosa governa ara mateix la nostra política, són les pors heretades, els odis ancestrals entre l’esquerra i la dreta, i els odis dins “la gran família de l’esquerra” (deixeu-me riure entre parèntesis). Per sort, ja no ens apunyalem ni ens citem a les tàpies dels cementiris, però no hem après la lliçó del talent i de la creativitat. Ens dominen els mateixos fantasmes, però si abans hom s’espassava els nervis amb la violència, ara només li queden els esports i el matrimoni; però el deures estan per fer, i no apareix ningú no només que tingui prou grandesa de mires, sinó ningú amb prou grandesa de mires per acceptar que aparegui. Si comparegués un Salvador, tornaríem a crucificar-lo. L’egoisme és el gran mal etern, aquí a la platja, i ja en el Gènesi. Tothom sap quina és la solució, sembla, però s’estima més el que posseeix que no el risc de treure el gat del sac. Ser generós és difícil, perquè et poden robar la cartera. Però no hi ha alternativa ni a la dreta ni al fons del passadís a l’esquerra. Allà tampoc.

L’estiu serveix no per pensar sinó per assentar el pensament, per agafar la providencial “perspectiva”. Sóc dels que no fan llistes de coses per fer de cara a l’any nou sinó de cara al nou curs, que comença d’aquí a dues escasses setmanes. Si has de canviar de vida, fes-ho demà, cap a les nou del matí. Setembre portarà fresca, pluges, potser aquella generositat i el bon govern. Paro l’orella. I ho dubto.

stats