OPINIÓ

L’hora dels fets

“L’hora dels fets”, ha dit Puigdemont en el seu comiat alemany. A quins fets es pot referir? El president català espera que el govern espanyol faci alguna mena de gest d’apropament i que a la fi s’iniciï un diàleg que desencalli la conjuntura. Una negociació vertadera, però, podria passar per la renúncia a la independència a canvi d’un punt intermedi, cosa que deixaria sense recorregut polític la seva figura. L’independentisme es mou enmig d’una paradoxa ferotge: vol la independència i alhora vol negociar, cosa que només pot implicar renunciar a la independència, perquè tota negociació es basa en l’abandonament de les pròpies aspiracions de màxims. Negociar és millorar, però no guanyar-ho tot. Negociar és ser pragmàtic, no independent. Negociar és estar disposat a desistir del somni per a posar-lo al nivell de l’altre i del que té dret a defensar. Negociar és dir a l’opositor que signaràs el pacte, i que el respectaràs.

I si el que es pretenia és negociar, forçar una negociació, potser es van jugar malament les cartes que es tenien el passat mes d’octubre. O el que es desitjava és que l’estat acceptés el fet consumat –la república– i que tot el que s’hagués de negociar fos la transició. I això és un conte de fades. Com ho és que negociï ara –o a curt termini– un referèndum pactat.

La desigualtat de forces entre els dos contendents que s’enfronten en aquest tauler          –tauler trucat, ple de forats i trampes– fa que la negociació sigui l’única sortida possible per al sobiranisme; la resta és repressió, dolor, exili i inestabilitat social, un plegat d’escenaris que casen malament amb el que desitja el poble català. Aquests últims mesos hem vist més cerimonials patètics entorn dels presos polítics, amb l’obscena resposta impune per part dels ultres de l’espanyolisme poc o molt feixista, que no cap proposta mínimament realista sobre què es pot fer a partir d’ara que no siguin rituals, escarafalls, teatre del greuge i de la infàmia, però no política amb aspiracions realistes. Potser perquè no n’hi ha, o potser perquè tot plegat ja ha acabat i no sabem començar una altra cosa sense admetre abans una derrota que tampoc no sabem com pair. Fa de mal compaginar la crítica a la nostra classe política quan aquesta classe política és ostatge de l’estat espanyol –ara ja en presons catalanes, gestionades per la Generalitat– o cruelment ha de viure lluny de Catalunya.

Quan l’opositor polític és molt poderós, el grup que s’hi oposa corre el risc de fer de la frustració una agressivitat que desvia no contra el rival, sinó contra els membres de la pròpia causa. L’arrel del fracàs comú no es busca en les altres files sinó en les pròpies. Vivíem dins el projecte d’una ruptura compartida, i això ens feia ‘radicals’, perquè s’anava a l’arrel de la cosa: la democràcia. Però, ara, els mètodes que ens han portat a l’empastifament són examinats amb passió i la simple constatació d’un fet (que no hi ha república) s’arriba a convertir en una denúncia. Els fets es tornen tan durs que només fan que generar escissions.

Tornen els dies de la política del catalanisme de tota la vida –qui dies passa anys empeny–, però amb una república com a horitzó, cosa que alhora contradiu la idea en la qual es basa el joc polític tradicional del país. Hi ha molts sectors disposats a moure’s per arribar a una independència de lenta combustió, aplicar el possibilisme sense renunciar al dret d’autodeterminació, ser una autonomia impacient, pacífica i atrafegada, que espera el seu instant per a saltar fora d’un estat que no li dona ni el que mereix ni el que necessita. El problema serà que es tornarà a caure en el conte de la lletera; líders polítics que van fent constitucions republicanes al mateix temps que es veuen incapaços de pagar les nòmines.        

Etiquetes