OPINIÓ
Opinió 14/09/2018

Les impotències

Melcior Comes
3 min

Les manifestacions que es fan a Catalunya cada dia 11 de setembre són les més multitudinàries del món. Si això passés als EUA, per exemple, ja constituiria un gènere cinematogràfic; la famosa Marxa sobre Washington d’agost de 1963, quan Luther King va fer el seu discurs del somni, va arribar a aplegar, com a molt, 300.000 persones, i certament va canviar la lluita pels drets civils en aquell país. Cap estat del globus pot viure d’esquena a una reivindicació mobilitzada tan massiva i pacífica, i reiterada, perquè pràcticament ja fa una dècada que els catalans surten cada 11-S per demanar més o menys el mateix: votar, i que se’ls respectin les institucions, que se’ls permeti autodeterminar-se, i ara, a més, que se’ls retornin els líders polítics que han estat empresonats en virtut de la causa contra el referèndum unilateral del passat octubre. Cada any les manifestacions són més nombroses i igualment festives, però l’estat no s’ha mogut ni un sol mil·límetre, tot i els canvis de govern. No s’ha fet ni la més mínima cessió; no només no s’ha aprofundit en l’autogovern, sinó que ni tan sols s’ha millorat el model de finançament. Fins i tot podem dir, sense mentir gens, que s’ha retallat l’autogovern, de fet i de llei, en virtut del 155 i dels seus efectes.

Políticament parlant, ens hem mobilitzat, però els únics polítics que han reaccionat positivament a aquestes demandes han estat els catalans, que escoltant aquest clam van muntar el plebiscit de l’1-O, cosa que els ha costat la presó i l’exili. Quan aquestes masses pacífiques han decidit fer passos cap endavant en el seguiment del seu projecte republicà, l’estat que hauria d’escoltar s’ha encarregat d’esbatussar-les.

La pregunta, doncs, és clara: per a què serveix, tot plegat? Amb quina esperança es pot continuar amb una mobilització que, tot i la seva magnitud increïble i mundialment admirada, no aconsegueix els seus propòsits? L’objectiu d’una mobilització així és remoure el panorama polític, satisfer unes demandes civils que no són escoltades, però més enllà d’això hi ha sempre una sensació d’injustícia present, i que molt sovint ha estat el motor de la història, el detonant d’un canvi. Potser amb mobilitzacions no es canvia res, però només amb mobilitzacions serem capaços de remoure les coses, si aquestes mobilitzacions tenen una dimensió en la vida política normalitzada. El problema és que la reivindicació popular, quan es tradueix en política, és immediatament castigada, se li nega qualsevol possibilitat de propiciar un canvi. És com si les masses demanessin legalitzar les drogues, quan de fet l’únic que volen és legalitzar les urnes, i que el que se’n derivi, si és majoria, es tradueixi en un canvi institucional.

Espanya té una mala salut de ferro, però té mala salut. Podria sanejar-se, però no ho fa, i això arribarà un dia que li sortirà molt car. Tot aflora, per molt que facis esforços per soterrar-ho. És una qüestió de temps, encara que sigui un segle. La paciència costa, però només amb paciència es mouen les mentalitats que donen forma a les institucions. L’estat espanyol s’ha acostumat a aquestes crisis; de fet, sap que això de l’11-S és un dia a l’any, com quan es commemora la república, però sense que ningú, l’endemà, qüestioni seriosament la monarquia. Es fa de tot aquest batibull pertorbador un ritual, una cosa incòmoda, però amb la qual es pot viure. La classe política d’una banda i de l’altra té coll avall que tot això són tempestes d’un parell d’hores, afavorides perquè no sol ploure aquell dia a Barcelona. I tothom dissimula: els polítics que no poden, els que no volen, i els ciutadans que s’haurien d’enfadar davant dels seus esforços inútils, però que prefereixen tirar-s’ho coll avall, per no sumar més negror a la ja ben negra impotència.

stats