OPINIÓ
Opinió 29/09/2017

El primer i l’últim dia

Melcior Comes
3 min

Què passarà diumenge a Catalunya? Aquesta és ara mateix la gran incògnita. Un dilema que va més enllà de Catalunya i d’Espanya, i que ja s’ha escampat arreu del món. Totes les democràcies liberals miren cap a aquest racó d’Europa; Trump fins i tot va semblar que ironitzava amb Rajoy al costat: “Sembla que la gent no està d’acord amb la prohibició de votar… Jo no sé què passarà”. Fins i tot des de l’estat més poderós del món se sap que hi ha coses ingovernables.

Qui esperava paraules fermes i decidides d’un president dels EUA s’ha trobat amb el joc a dues bandes de sempre; la portaveu del govern americà segueix dient que s’hauran d’entendre amb el govern que pugui emanar de les urnes. El que ha passat fins ara, però, és absolutament inèdit.

La societat catalana s’ha fet càrrec de tot: campanya, cartells, mítings, informació, i ara sembla que encapçalarà la mobilització popular perquè els col·legis electorals puguin estar oberts. Des del govern han seguit amb els plans, sense fer cas a cap mena d’advertència judicial o policial: han obert noves webs, han fet campanya, ara fins i tot han assumit la responsabilitat directa de l’obertura de centres sanitaris per si s’han d’habilitar per a votar.

Múltiples col·lectius –impressors, professors, pagesos, advocats, bombers, músics, etc.– estan disposats a tot per a poder fer efectiva la votació: no hi ha gens de por, no s’hi valen advertències de fiscalia, ni tan sols les detencions han impressionat ningú. No entra dins de les ments que res de tot això pugui ser qualificat de crim. Milers de persones ja s’han inscrit per obrir col·legis, voluntàriament. Això pinta a confrontació. Esperem que sigui molt pacífica.

La causa catalana és dels moviments més ben coordinats del planeta; aquí a Catalunya hi ha hagut les més grans manifestacions polítiques del globus en els últims deu anys. Tot i així, les respostes polítiques centralistes que s’han fet per donar resposta a les demandes han estat inexistents –nul·les–; i ara es pretén que la policia i la Guàrdia Civil facin la feina que a Madrid no han sabut fer el PP ni el PSOE, des de la seva arrogància i curtesa de mires. Això no pot fer més que desgastar l’autoritat del Gobierno, fins i tot dins dels cossos de seguretat, que es veuen obligats a moviments patètics. No pots exigir a cap policia sensat que actuï contra una població que tot el que pretén és tirar una papereta dins una urna.

Per molt d’adoctrinament que portin, per molta retòrica obtusa sobre ‘l’estat de dret’ que vulguin mantenir, per molta gent que els hagi acomiadat a Andalusia com si anessin a les croades, hi ha coses que són massa evidents. Això és una festa, una demanda massiva i pacífica, això és el populisme democràtic més liberal d’Occident. Ja ni tan sols té connotacions nacionals. Ara simplement és un tema de drets civils contra imposicions arbitràries. S’ha aconseguit això només de posar en escena la policia militar i els escorcolls sense ordre de cap jutge. Enhorabona.

Hi ha intel·lectuals que s’han passat tota la vida estudiant i a l’hora de la veritat no han sabut distingir un moviment totalitari d’un simple populisme liberal molt ben mobilitzat. Intel·lectuals que parlaven de nazisme quan veien dues senyeres, però que han callat quan la policia militar ha envaït el país i ha començat a violar drets fonamentals (ja ho diuen fins i tot a l’ONU). Això a mi em produeix una profunda repugnància. Per molt que no t’agradi la idea d’un estat català, no pots fer el joc a l’abús i al franquisme renovat. O sí?

Diumenge tot pot acabar en un empat. Alguns potser poden votar amb normalitat; d’altres no; i d’altres són esbatussats, detinguts, perseguits, etc. El que ha passat aquest setembre, però, fa la independència obligatòria.

stats