OPINIÓ

El mareig

Aquesta setmana hem vist com alguns jugadors de futbol havien de passar pel jutjat per haver evadit molts impostos. En el cas de Cristiano Ronaldo, la quantitat no és petita: haurà de pagar 19 milions d’euros (perquè en va eludir gairebé 6), a més d’haver d’acceptar una condemna de presó que no haurà de complir: la pena és inferior als dos anys i no té antecedents. Altres jugadors d’elit han hagut de passar per la mateixa tessitura: se suposa que per algun motiu s’ha pogut escapar d’Hisenda, potser en virtut d’alguna operació d’enginyeria financera d’alta volada que només està a l’abast de qui pot comprar certs serveis jurídics o contractar comptables i empreses pantalla que operin a d’altres països. Tanmateix, el fet és clar: aquests jugadors han deixat de pagar diners a la bossa comuna, cosa que lesiona els interessos de tots, per bé que finalment, perquè se’ls ha enxampat, hauran de pagar més del doble, una contribució més generosa del que, en principi, tocaria.

Si sempre se’ls hagués de poder fer pagar, potser estaria bé que no paguessin fins anys més tard, quan el deute és més gros i els interessos han generat, al seu torn, interessos. El que em sobta, però, és com la ciutadania reacciona a aquestes coses: són tan idolatrats que a la porta dels jutjats fins i tot havien de signar autògrafs; són tan admirats que ni haver-nos estafat a tots pot acabar amb la seva aura de taumaturgs. Encara els aplaudim, perquè són joves, guapos i saben vestir bé i somriure a càmera amb tot l’aplom dels líders de masses.

Al mateix temps, els taxistes estan encara que s’enfilen per les parets. Hem vist com no només feien vaga, cosa sana i legal, sinó com atacaven fins i tot físicament els seus competidors, la qual cosa no sol ser legal ni defensable. Alhora que veiem com els jugadors que guanyen milions miren d’estafar-nos i els continuem aplaudint, observem amb reticències els que, afavorits per un monopoli administratiu, ara volen continuar defensant un sector que en condicions normals hauria de competir amb altres opcions –com fa qualsevol que té un negoci–, com mana la llei de l’oferta i la demanda quan les coses es fan d’acord amb els principis de la lliure empresa.

No pot ser que passem de demanar llicència per fer una activitat, tot creant un mercat secundari de llicències limitades que es paguen a preus milionaris, a permetre que qualsevol faci aquesta activitat a canvi d’una taxa més o menys testimonial. Els taxistes defensen el seu pa, allò que se’ls havia fet creure que sempre funcionaria així –una mica medievalment, s’ha de dir–; tanmateix són víctimes d’un sistema de falses expectatives creades per una administració llepaire, que hauria de fer alguna cosa més que permetre que tot continuï igual, contra els temps que corren.

Quan els taxistes es neguen a competir, també ens fan mal a la butxaca, com els futbolistes. Com ens fan mal a la butxaca les empreses multinacionals que gestionen tot això, i que facturen a l’estranger, com també miren de fer els futbolistes des de paradisos fiscals, on els impostos són inexistents o baixos. Uber factura a Holanda, com si fos només una petita empresa de màrqueting, un comissionista. Això és tan vergonyós com la pirateria dels futbolistes. Pertot ens envolta la violència, el tripijoc i una administració que es veu impotent a l’hora de fer que les coses s’ordenin d’una manera que no faci pena.

Al final, tot s’ho emporta qui fa més pressió, qui té més força o és capaç de mobilitzar més simbolismes i emocions. Qui sap mentir millor al gust d’un consumidor que davant de l’ampliació del camp de batalla només busca diversió i que no el maregin gaire amb els problemes dels altres.