L’ambient que ara mateix es respira a Catalunya està carregat d’una enorme i fosca perplexitat. Que bona part del govern independentista, ja destituït, sigui a la presó confirma la pitjor, i menys escoltada, de les tesis sobiranistes: l’estat espanyol prefereix veure’t entre reixes que no asseure’s a parlar d’allò que no té necessitat de negociar. Que d’això n’hagi de sortir res de bo és molt improbable: ni una República catalana, que mai va tenir viabilitat unilateral –amb això se’ns va voler enganyar: s’ha de reconèixer–, ni una democràcia espanyola més dúctil i enraonada. I si finalment a Madrid decideixen obrir el meló constitucional, no serà per descentralitzar-se més, sinó per blindar definitivament un estat de les autonomies que mai més no han de tenir aspiracions importants (ni fiscals, ni culturals, ni prop fer-hi sobiranes). La lliçó que el centralisme del PP, PSOE i Ciutadans envia al catalanisme és ben clara: Espanya és capaç de ser tot l’autoritària que calgui davant de la defensa de la seva integritat territorial. Si el feixisme serveix per a això, el PSOE serà el primer a obrir-li la porta. Si hi ha reformes, seran per il·legalitzar tota expressió de secessionisme, tant al Codi Penal –amb una reinstauració del delicte de referèndum unilateral– com Constitucional, amb esment explícit a la impossibilitat de separar-se de cap de les maneres.
¿Com s’ha arribat fins aquí? Hi ha diverses tesis sobre la taula. La meva és la següent, derivada tant del que he pogut comprovar com del que es deduïa del que deien en privat certs alts càrrecs del govern català. Tot estava muntat sobre una hipòtesi: l’estat espanyol arribaria un moment que es veuria obligat a negociar. Cada pas que es feia a favor del referèndum unilateral tenia èxit, és cert, i això semblava confirmar que s’anava pel bon camí: inflava l’aspiració sobirana, l’estat d’ànim col·lectiu semblava gairebé totpoderós. Finalment, es deia, el referèndum se celebraria, i l’estat, empès per l’opinió pública internacional i per l’evidència democràtica i pacífica dels catalans, s’asseuria a negociar alguna cosa, o bé un nou referèndum pactat o, en el millor dels casos, el respecte a la voluntat sobirana. Això és evident que no s’ha produït. L’estat va reprimir l’1-O com a primer avís. L’estat només esperava una oportunitat per a posar la mà a sobre dels líders independentistes per portar-los a la garjola i enviar un missatge molt clar: amb la sobirania no s’hi juga.
Si Puigdemont hagués convocat ell les eleccions en lloc de proclamar la República, l’estat hauria reprimit igual: hauria empaperat els membres del govern pels totes les jugades de desobediència que van fer possible el referèndum. Proclamant-la, sense un pla per defensar-la, i sense res de sòlid per fer-la funcionar, només es fa un xou, un bonic espectacle patriòtic, que no té altre recorregut que el retòric, i altra existència que la sentimental.
¿Què hauria hagut de fer? No en tinc ni idea. Hi ha intel·lectuals que s’atreveixen a prescriure jugades mestres, de les quals fan dependre la vida, la seguretat, la llibertat i la mort de moltes persones. Crec que hauríem de deixar de pensar en aquests termes tràgics, i de jugar a la taumatúrgia. Però és veritat que si la República s’ha de guanyar posant-hi en risc la vida de la gent, a través d’una no violència a l’estil Gandhi, s’ha de dir clar, i s’ha de poder veure llavors amb quins suports compta el projecte. La resta és el de sempre: xerrameca impotent, bizantinisme, ploricó i politiqueig, i un projecte –la República– tan necessari com impossible davant d’un estat que sempre ha sabut que compta amb el beneplàcit dels altres estats per reprimir de la manera que sigui els que posen en dubte els pilars fonamentals de l’invent.
