OPINIÓ

La processó i la glòria

Primavera tòrrida i aires enverinats de repressió: Setmana Santa. Commemorem la mort de Crist, qui, per cert, també va anar en contra de l’autoritat constituïda. Crist va ser un gran desobedient, un creador de moralitat i un mestre d’altres formes de vida; executar-lo va ser també un crim legal, perfectament assentat en les lleis romanes. Crist sabia a què s’exposava; hauria pogut renegar a l’últim instant de les seves conviccions i proclames ‘herètiques’. Fins i tot, el poble que ell volia redimir hauria pogut salvar-lo, però va preferir Barrabàs, el lladregot. També Jesús va tenir els seus dotze amics, el seu govern, amb el seu traïdor final i tota la pesca… És ben curiós que el cristianisme serveixi per tan poc, a Espanya. Que del missatge de bondat i comprensió que hauria de centrar la moralitat pública d’un país catòlic se’n derivi tota aquesta mala bava i ànsia cega de punició… País d’odi, de closques obstruïdes i processons retrògrades. La premsa internacional denuncia la situació; però surt Pérez Reverte –el gran cunyat de les lletres castellanes– a afirmar que Espanya no sap imposar el seu missatge. No li sap greu la situació sinó el desprestigi; no el fet sinó l’opinió, al seu parer errònia, que des de països liberals es poden arribar a forjar de la poca-soltada espanyola. El pitjor no és ser un escriptor de merda, doncs, sinó que se sàpiga.

A parer meu, no deixa de ser lamentable que els més devots siguin els que més acarnissament mostren aquests dies davant dels polítics catalans empresonats o a l’exili (“fugitius de la justícia”, en diuen ells; hem vist que es pregava a missa fins i tot per la detenció del president català abans d’acostar-se a prendre la comunió). Per tot això, s’espera el lliurament de Puigdemont als jutges espanyols amb l’ànsia del sàdic, el populatxo bavós; es castiga fins i tot el carceller que s’ha atrevit a criticar la situació dels presos catalans a Estremera –la presó amb més agressions a funcionaris d’Espanya–; diu, el bon home, que sent “vergonya absoluta” d’haver de custodiar persones d’aquesta categoria; cosa que li ha costat un expedient disciplinari, amb futura sanció. Com la que poden esperar els que acompanyaven Puigdemont dins el cotxe, a Alemanya, com si fos delicte ‘encobrir’ un senyor que en tot moment ha estat més que localitzable i que volia tornar a Bèlgica per posar-se a disposició de les autoritats.
L’esperpent no és un gènere literari, tan sols, és una branca del dret penal, una ficció basada a deformar els fets al gust del nacionalisme patri, una grolleria inversemblant com la violència que s’atribueix al sobiranisme —mentre és la dreta feixista qui incendia ateneus populars a Sarrià. Ja hi ha més invenció de rebel·lions en l’espanyolisme que no en tots els drames històrics de Shakespeare.

Amb aquesta peça al teler, fa de mal moure’s. El diàleg entre sobiranistes és impossible, davant del clima d’opressió que empeny els uns cap a la reculada i als altres cap a la confrontació. Intentar fer aliances fora del sobiranisme només serveix per mostrar que tot ha acabat, i que es retorna a un autonomisme de supervivència, després de la desfeta i el “bany de realisme”. El catalanisme del seny tornarà a demanar pausa, replegament, política de llarg abast i confiança en la justícia internacional; el catalanisme de la rauxa voldrà seguir amb l’estratègia de posar-hi la cara, abocar-se pacíficament a la confrontació, més desobediència i coratge, o pit i collons, encara que pugui no arribar a sortir res gaire més sòlid que victòries morals. La incerta glòria d’aquest abril que comença demà diumenge.

Etiquetes