EscriptorHem d’esperar, per desgràcia, que el que estem vivint els darrers dies amb motiu del coronavirus d’origen xinès serà només el primer episodi d’un serial de terror global que es farà més espantós i grotesc a mesura que passin les setmanes, els mesos i potser els anys.
Aquest estadi passarà, com han passat altres malalties infeccioses que han causat morts arreu del globus, però de moment fan créixer la paranoia, el terror planetari i les ganes de gresca i de fer por que tenen els mitjans de comunicació més o menys sensacionalistes. Percebo una forma d’enyor de les plagues medievals, espants premoderns que acompanyen la sofisticació llampant d’un congrés de mòbils, al qual, absurdament, han deixat d’acudir fabricants que aquí a l’estat espanyol haurien de sentir-se més segurs que als seus països d’origen, fent que tot plegat s’hagi hagut de suspendre. Això, entre altres històries, està provocant onades d’histèria poc o molt soterrada; les persones més grans tenen por de sortir de casa encara que als seus pobles i ciutats no hi hagi cap cas d’infecció, i per descomptat per res del món s’atreveixen a agafar un avió i anar-se’n de vacances o emprendre qualsevol altre viatge més enllà del supermercat del barri, i alerta.
Molts canals de televisió estan dedicant al tema hores i hores, i tot envoltat de suspicàcies i absurditats de pel·lícula de catàstrofes. S’esgoten les màscares per tapar-se la boca, a les farmàcies. Ningú va als restaurants xinesos, o ben poca gent, i els xinesos ja comencen a queixar-se que els miren malament al transport públic, o a la sala d’espera del centre de salut, on acudeixen per afeccions o revisions rutinàries que no tenen res a veure amb cap mena de malaltia vírica. No obrir paquets amb productes que venen de la Xina! No anar als basars, on es venen coses d’allà, a mans de dependents d’ulls orientals. No deixa de ser terrible, també, que els ciutadans d’origen xinès del nostre país hagin estat els primers a buidar de màscares les farmàcies d’aquí, tot per enviar-les a les famílies conegudes de la Xina: allà n’hi ha escassetat, sembla. La dada curiosa és que, de fet, les màscares ja eren fabricades a la Xina: tornen cap a casa, deu vegades més cares. També aquests gels hidroalcohòlics que serveixen per netejar-se les mans de gèrmens.
Xinesos que gaudeixen de la nacionalitat espanyola, i que havien anat allà per celebrar l’any nou xinès, ara es veuen amb l’obligació d’estar tancats a casa durant quinze dies, almenys, a veure si desenvolupen o no els símptomes, una festa de l’any nou que sovint es fa també a les grans capitals d’Occident, però que enguany s’ha hagut de suspendre.
L’índex de mortalitat entre els infectats a penes supera l’1%, diuen. Curiosament, en matar, el virus també mata la possibilitat d’escampar-se. Aïllar una ciutat sencera, com s’ha fet a Wuhan, no és una mesura viable a llarg termini. La cosa ens donarà encara moments de terror teatral massiu, però serà més l’esgotament davant la falta de novetats llamineres el que matarà no el virus real sinó el virus de la por mediàtica, el deler paranoide sense sentit que ara fa vendre quatre diaris. Tot cansa.
