Sebsebila Nassir va néixer fa vint-i-quatre anys a Dalocha, a Etiòpia. Però durant les seves primeres setmanes de vida no es deia Sebsebila. Encara no li havien posat nom. A Etiòpia, on per desgràcia era molt habitual perdre un fill, se solia esperar que els nadons sobrevisquessin a les primeres setmanes, les més perilloses, per posar-los nom. En aquella època aproximadament un de cada cinc nens etíops moria abans d’arribar als cinc anys, un tràgic peatge que ja havia costat la vida a dos germans de la Sebsebila. Per això, tot i que durant les primeres setmanes no va tenir problemes de salut, els seus pares encara patien.
Al llarg de gairebé tota la història de la humanitat, els pares de tot el món han tingut motius per patir per la salut dels seus fills i esperar-ne el pitjor. L’alegria per l’arribada al món d’un nou fill anava acompanyada per la tristesa de saber que la seva supervivència mai es podia donar per feta.
Però, tal com posa de manifest l’informe anual de les Nacions Unides sobre la mortalitat infantil publicat al setembre, les coses estan començant a canviar. El 1990, l’any que la Sebsebila va néixer, 12,7 milions de nens morien abans dels cinc anys. Segons les previsions estadístiques de l’ONU, l’any passat aquesta xifra va baixar fins als 6,3 milions. I, tot i el dolor inevitable davant la pèrdua d’aquestes vides infantils, i tot i que la xifra segueixi sent elevadíssima, sóc optimista sobre el futur. I ara us diré per què.
Encara que ningú pot considerar 6,3 milions de morts com una xifra baixa, mai fins ara havia sigut tan baixa. Durant, com a mínim, els últims 43 anys l’índex de mortalitat infantil no ha parat de disminuir. El motiu és, en part, que tots els nens s’han beneficiat de les millores de la tecnologia, la reducció de la pobresa i l’augment de la qualitat de vida a tot el món. Però l’avanç més espectacular no s’ha produït com si res; és el resultat d’un esforç deliberat i conjunt a escala planetària per salvar vides infantils.
L’any 2000 la comunitat mundial va fer de la reducció de la mortalitat infantil una prioritat i la va convertir en un dels vuit Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, que aspiren a promoure la salut i el benestar de les persones més pobres del món. Tot el planeta es va unir per fixar-se un objectiu ambiciós: reduir en dos terços l’índex de mortalitat infantil abans del 2015. I el món unit ha lluitat durant 14 anys per afrontar aquest desafiament.
Ens hem mobilitzat i hem fet un gran esforç per dotar els nens de tots els països d’una atenció sanitària més bona, i fer-los arribar mosquiteres impregnades d’insecticida per protegir-los contra la malària i vacunes contra les malalties infantils més mortíferes.
Tot i que encara ens falta molt per aconseguir l’ambiciós objectiu de reduir la mortaldat en dos terços, els avenços són indiscutibles. Des que va néixer la Sebsebila l’índex de mortalitat infantil ja s’ha reduït gairebé a la meitat. El món ha salvat prop de 100 milions de nens: a raó de 17.000 vides per dia. Les xifres es mouen en una única direcció, i és la correcta. I, és més, aquest moviment s’està accelerant. Des de principis dels anys noranta l’índex anual de reducció s’ha triplicat.
Aquestes tendències demostren que, si invertim en salut, en traiem uns resultats. I -encara més important- demostren que avançar és possible.
Amb això ja n’hi ha prou per ser optimista, però només és el començament. La davallada de l’índex de mortalitat infantil és un important baròmetre que mostra altres avenços de més abast que s’han produït al món. A més de dir-nos quantes vides hem salvat, ens indiquen la qualitat de vida d’aquests nens. Sabem que, com més baixes siguin aquestes xifres, més nens viuen sense malalties i són més les comunitats que prosperen, i sabem també que els nens que ara neixen tenen més oportunitats que mai de desenvolupar tot el seu potencial. Les mateixes mesures que els salven la vida els faciliten una existència millor.
També sóc optimista perquè aquests resultats demostren que no només és possible avançar, sinó també que aquests avenços són possibles per als nens nascuts als llocs més pobres del món. De fet, a tot arreu, excepte a l’Àfrica subsahariana, l’índex més espectacular de millores s’observa a les famílies més pobres. Per primera vegada a la història tenim a l’abast un món en què no neix cap nen destinat a morir prematurament, ni tan sols als llocs més pobres.
Fa dos anys la Sebsebila va tenir una filla. Però, mentre que ella va néixer al terra brut de casa dels seus pares, la seva filla va néixer en un centre mèdic, on van ser ateses per personal qualificat. Poc després de néixer, a la filla de la Sebsebila li van administrar les primeres vacunes.
El que va passar després és encara més significatiu: quan encara era a l’hospital, la Sebsebila ja li va posar un nom a la nena que acabava de néixer. Va decidir dir-li Amira, que en àrab vol dir princesa. A Etiòpia l’índex de mortalitat infantil ha disminuït tan de pressa que la Sebsebila pot afrontar la maternitat amb més tranquil·litat que els seus pares quan ella va néixer.
Històries com les de la Sebsebila i l’Amira ens donen motius per ser optimistes, però també per ser impacients. Haurem de prendre mesures decisives perquè l’índex de mortalitat infantil de l’any que ve s’acosti tant com sigui possible a la xifra zero. Ja sabem salvar més vides amb vacunes, mosquiteres i tractaments, com ara la teràpia de rehidratació oral. Ara ens hem d’assegurar que aquestes mesures arribin a les persones que les necessiten.
També hem de procurar que nens de totes les edats participin d’aquests èxits. Els primers 30 dies de vida del nadó segueixen sent els més vulnerables, i és precisament quan moren el 44% dels nens que no arriben als 5 anys. Només cal potenciar l’ús d’unes quantes mesures provades i assequibles -com ara l’aplicació al cordó umbilical d’un antisèptic bàsic anomenat clorhexidina per evitar infeccions; la lactància materna com a forma immediata i exclusiva d’alimentació per ajudar a immunitzar el nadó, a qui la mare traspassa els seus anticossos, i escalfar el nadó mitjançant el contacte directe entre la seva pell i la de la mare- per millorar els resultats en el que anomeno la pròxima assignatura pendent de la mortalitat infantil.
Ara sabem que avançar és possible. Però també sabem que tots hi hem d’ajudar. D’aquí deu mesos l’ONU publicarà el seu pròxim informe. El que s’escrigui a les seves pàgines comença avui amb nosaltres.
