OPINIÓ

Quina por ens ha de fer el Zika?

No hauríem d’haver necessitat que milers de nadons amb malformacions congènites greus o persones de totes les edats afectades per una paràlisi autoimmunitària ens recordin que els mosquits són una amenaça greu per a la salut

Cada vegada que ens espantem perquè es declara un brot d’una malaltia infecciosa -l’Ebola a l’Àfrica occidental, el 2014; la síndrome respiratòria del Pròxim Orient per coronavirus (MERS) a la península Aràbiga i a Corea del Sud, el 2012 i el 2015 respectivament, i ara el virus de Zika a l’Amèrica del Sud, l’Amèrica Central i el Carib- els dirigents polítics, la ciutadania i els mitjans de comunicació exigeixen explicacions, orientació i prediccions. Sovint també expressen la seva indignació perquè no s’hagi fet prou per evitar-ho. Doncs bé, actualment, tothom pregunta sobre el Zika: com s’ha gestat aquesta crisi? Què hem de fer per posar-hi fi? Oblidem immediatament el brot que la va precedir i no prevenim els que sabem que s’albiren a l’horitzó. Tant és així que avui dia gairebé ningú no vol parlar de l’Ebola o del MERS o del que hem fet o deixat de fer per evitar una recurrència sagnant.

Pel que fa a les malalties, tenim una capacitat de sostenir l’atenció molt limitada i la tendència d’actuar a posteriori, en comptes d’anticipar els fets. En lloc de dedicar-nos a elaborar un pla integral de lluita contra les amenaces microbianes, correm com esperitats per respondre a l’últim perill que copa els titulars. Hi ha lliçons derivades de brots infecciosos precedents que ens podrien i ens haurien d’haver servit per estar molt més ben preparats del que estem.

Per començar, el mosquit que transmet la malaltia, l’espècie Aedes aegypti, no ha sigut mai tan nombrós ni ha estat tan estès com avui. Hem d’entendre l’ Aedes aegypti com la rata comuna dels mosquits: l’evolució l’ha modelat per viure amb els humans i els residus que generen. En aquest sentit, és força diferent de la majoria d’espècies de mosquits, com ara els que transmeten el virus del Nil occidental, que tendeixen a pondre els ous en aiguamolls, arrossars, sèquies, vores de rierols i petits bassals temporals d’aigua de pluja.

Com a conseqüència dels canvis dràstics que ha experimentat el món en els últims 40 anys, l’hàbitat necessari perquè es reprodueixi l’ Aedes aegypti s’ha ampliat. Els residus sòlids de plàstic i goma proliferen i actualment embruten gairebé tot el planeta, en particular els països en vies de desenvolupament. Els recipients no biodegradables, els pneumàtics usats i els envasos i bosses de plàstic que s’han llençat, ja sigui en un pati, una cuneta o un solar abandonat, constitueixen llocs idonis per a la posta dels ous d’aquest mosquit. Només els cal una mica de pluja.

Una de les solucions a aquest problema és l’anomenada lluita contra els vectors. Consisteix a eliminar o tractar químicament els llocs on crien els mosquits i ruixar els espais on vivim, treballem i juguem els humans amb insecticides químics per matar o almenys mantenir allunyats els exemplars adults. Si volem tenir alguna esperança de reduir les infeccions per virus del Zika entre els humans, hem d’eliminar les escombraries d’aquests espais.

Al continent americà no estem davant d’una novetat, ni en el terreny científic ni en el de l’acció política. Actualment estem immersos en la lluita contra un brot i, si bé per a la majoria el Zika pot ser asimptomàtic o comportar símptomes lleus, per a alguns la infecció pot tenir conseqüències devastadores. Cada vegada hi ha més dones infectades que tenen fills amb microcefàlia, cosa que comporta un cap anòmalament petit i danys cerebrals. A més, s’està observant que el Zika pot provocar la síndrome de Guillain-Barré, un trastorn autoimmunitari que pot ocasionar paràlisi. Alguns experts són del parer que calen més dades científiques per confirmar aquestes manifestacions més greus. Jo, personalment, no ho crec; em fa l’efecte que les proves ja són prou concloents.

No hauríem d’haver necessitat que milers de nadons amb malformacions congènites greus o persones de totes les edats afectades per una paràlisi autoimmunitària que posa en perill la seva vida ens recordin que els mosquits són una amenaça greu per a la salut. El 2013 els virus del dengue, transmesos també per l’ Aedes aegypti i el seu cosí l’ Aedes albopictus (conegut comunament com a mosquit tigre), van provocar 2,3 milions de casos de febre del dengue i de la molt més greu febre hemorràgica del dengue als mateixos països del continent americà que s’han vist o es veuran afectats pel Zika. Entre els afectats, es van registrar 37.000 casos de malaltia greu i 1.300 morts. Potser si haguéssim fet més cas d’aquestes xifres ara estaríem més ben preparats.

El Zika no desapareixerà fàcilment de l’hemisferi occidental: formarà part de la nostra vida durant molts anys. Fins i tot si convertim els esforços en la lluita contra els vectors en una iniciativa a gran escala, només aconseguirem reduir, però no eliminar, el risc de contraure el Zika. El pròxim pas passa per obtenir urgentment una vacuna.

Alguns crítics insinuen que la recerca per dotar-nos d’una vacuna s’hauria d’haver impulsat ja fa anys, però aquestes afirmacions no són del tot justes. Només fa dos anys que tenim indicis que aquest virus pot ocasionar malalties greus en humans. Ara ens hem d’afanyar per posar-nos al dia. Però serà complicat. Si efectivament la síndrome de Guillain-Barré és provocada per la resposta immunitària del pacient al virus, com passa amb altres malalties infeccioses, ¿podria la mateixa vacuna comportar algun risc? S’haurà d’estudiar la qüestió amb deteniment per dilucidar-ho. I això vol temps.

El cas és que hauríem d’haver anticipat que l’enorme increment del nombre de mosquits provocaria una crisi sanitària de gran abast. De la mateixa manera, hauríem d’haver previst que, un dia, sorgiria en selves remotes una malaltia hemorràgica mortal provocada pel virus de l’Ebola que amenaçaria els extensíssims suburbis de les megaciutats del continent africà, que creixen a pas de gegant. Així mateix, en aquests moments, hauríem d’anticipar que el virus de la MERS desembocarà en brots més mortífers fora de la península Aràbiga, com va passar a Seül (Corea del Sud). També hauríem de preveure que virus com el de l’encefalitis equina veneçolana poden propagar-se més enllà de les selves on han sorgit i revelar-se fins i tot més mortífers que el Zika. I hauríem de desenvolupar una vacuna universal contra la grip. A llarg termini, el cost d’actuar ara serà infinitament més baix que el d’esperar a actuar.