El meu fill i l’assassinat a Ferguson

El meu fill em demana una resposta. Té 10 anys i vol que li digui que no té cap motiu per preocupar-se. És un nen negre que ha crescut en un entorn molt protegit i sap molt poc del que passa al món, més enllà de la seguretat i la tranquil·litat del nostre barri. Obre els ulls com taronges i m’aguanta la mirada, m’implora en silenci que li digui: “No, vida, no tens cap motiu per preocupar-te. La majoria de policies no tenen res a veure amb l’agent Wilson. No et dispararien, ni a tu ni a ningú, si estiguessis desarmat i fugissis corrent o fins i tot si correguessis cap a ells”.

M’embarbusso.

He passat els últims anys viatjant de costa a costa del país per parlar a tothom que estigui disposat a escoltar-me dels horrors del nostre sistema d’injustícia penal. En innombrables ocasions, he escrit i he pronunciat conferències sobre les guerres que s’han declarat contra la població pobre de color (“la guerra contra la delinqüència” i “la guerra contra la droga”), sobre la militarització dels cossos de policia, sobre la via directa escola-presó, sobre els milions de persones a qui s’ha desposseït de drets civils i humans fonamentals i sobre un sistema penal sense precedents en la història de la humanitat. I, malgrat tot, només cal veure’m: som dilluns al vespre, abans que es faci pública la resolució del gran jurat, i no em surten les paraules.

El meu fill vol que el tranquil·litzi i que li digui que evidentment que Darren Wilson anirà a la presó. Només té deu anys, però sent ben endins, a les entranyes, la injustícia de l’assassinat de Michael Brown a mans de la policia. “Almenys faran un judici, oi, mama?” El meu fill em fa una pregunta senzilla, i jo en sé la resposta.

Com a advocada especialista en drets civils, tinc claríssim que Wilson no anirà ni a judici ni a la presó. El sistema judicial està pensat de tal manera que els ciutadans pobres culpables de delictes relativament menors són condemnats sistemàticament a passar decennis entre reixes, mentre que als agents de policia que maten negres desarmats gairebé mai no se’ls imputa i encara menys se’ls condemna a penes de presó.

Obro la boca per parlar, miro el meu fill als ulls i sento com començo a mentir: “No pateixis, rei, no t’has de preocupar de res. A tu no et podria passar mai, una cosa així”. Se li il·lumina la cara quan em diu que li agrada la policia i que sempre saluda els policies del barri i ells sempre li tornen la salutació. Irradia innocència, està ple d’alleujament i d’alegria per viure en un món en què pot donar per fet que es pot confiar en la policia, que vetllarà pel seu bé i el protegirà, i el saludarà amb un somriure a la boca.

Em poso vermella com un tomàquet. M’avergonyeixo d’haver-li mentit. Estic empipada. Estic empipada per haver-li de dir al meu fill que té motius per estar preocupat. Estic empipada per haver-li de dir que ja sé que Wilson no serà processat, perquè gairebé mai no es processa els policies que maten ciutadans negres desarmats. Li he de dir ara mateix, abans que ho senti a l’autobús de l’escola o ho vegi a les notícies. Li he d’explicar que hi haurà moltes persones de la ciutat d’on era Brown que també estaran molt empipades, que sentiran tant de dolor, tanta tristesa i tanta ràbia, que potser reaccionaran fent coses que no haurien de fer, com trencar aparadors, barallar-se o cremar coses.

Sóc conscient que li he d’explicar aquesta violència, però no justificar-la. Li he de fer veure que sovint als adults els costa controlar el seu disgust, com també li passa a ell. Que potser ell no es llança sobre els seus amics i els crida, de vegades, quan està disgustat o enfurismat? Quan la gent ha hagut de suportar un disgust rere l’altre i en lloc de transmetre-li compassió o comprensió se li diu que tot plegat és culpa seva, que ningú no ha de pagar per res, es poden perdre els estreps. Podem acabar fent mal amb els nostres actes o les nostres paraules a persones que ens importen i que no ens han fet cap mal.

Començo a explicar-li la veritat i se li endureix l’expressió de la cara. La innocència radiant s’esvaeix i els ulls se li tenyeixen primer de por, després de ràbia. “No! -esclata-. L’han de jutjar. Si mates un home desarmat, no has d’anar a judici, almenys?” Ara el meu fill em diu que els veïns de Ferguson haurien de tornar-s’hi. Fa un moment, evocava com saludava el policia simpàtic; ara vol unir-se als aldarulls.

Li contesto que de vegades jo també em sento així. Però ara sento una cosa que pot més. Estic orgullosa dels milers de persones que han sortit al carrer en protestes pacífiques i han fet sentir la seva veu i, així, han captat l’atenció i han fet volar la imaginació del món. Han fet sorgir un moviment radical a favor de la justícia, un moviment que faria que els que han lluitat per la llibertat abans que ells cantessin des del cel plens de joia.

A l’hora de sopar, mentre seiem tots a taula, explico al meu fill i les meves filles històries d’activistes joves de Ferguson que s’organitzen. Alguns no són gaire més grans que ells. Els explico que el raper Tef Poe va viatjar amb els pares de Brown a Ginebra per testificar davant d’un subcomitè de les Nacions Unides sobre la militarització dels cossos de policia i la violència. Els explico que, malgrat el gas lacrimogen, activistes com Phillip B. Agnew, Tory Russell, Brittany Ferrell i Alexis Templeton es van manifestar exhibint pancartes amb les paraules: “La vida dels negres compta”.

Dic al meu fill que he conegut alguns d’aquests activistes. “Creuen, com tu, que hauríem de poder viure en un món en què es pugui confiar en la policia i en què es tracti tothom, adults i nens, independentment del color de pell o la procedència, amb dignitat i compassió, un món en què es doni la mateixa importància i es dediqui la mateixa atenció a tothom”. Aquests joves valents són conscients que amb la guerra, la violència i la venjança no es construirà mai una nació justa. “Em van assegurar que estan disposats a arriscar la vida, si calgués, perquè nens com tu puguin viure en un món millor”, li dic.

El meu fill es mira el plat de puré de patates i el va remenant. Aixeca els ulls i diu: “L’únic que sé és que no vull que torni a passar una cosa així mai més”. Em sento temptada de dir-li que tornarà a passar. De fet, ja ha tornat a passar. Des del 9 d’agost, el dia de la mort de Michael Brown, la policia ha tirotejat uns quants ciutadans negres desarmats. Però no dic res més. És molt més fàcil dir la veritat sobre la qüestió racial i la justícia als Estats Units a desconeguts que no pas al meu fill, que ben aviat es veurà obligat a viure-la.