Tancar les fronteres no és una opció decent

Fa uns dies en aquest mateix diari es va publicar un article de Miquel Puig en què es criticava els que defensen l’obertura de les fronteres amb l’argument que això seria incompatible amb el manteniment de l’estat del benestar. L’autor qualificava de “tertulians poc documentats” els que diuen que l’impacte econòmic de la immigració és positiu, i acabava afirmant que “la immigració que truca a la nostra porta no és un bon negoci”. Aquestes asseveracions són discutibles, i jo les discutiré aquí, però hi ha una qüestió prèvia al debat sobre els efectes econòmics de les fronteres obertes, i és si els països de l’Occident ric tenim la legitimitat necessària per tancar-les.

Des d’un punt de vista humanitari, impedir que una persona busqui en un altre país la feina que li ha de permetre treure la seva família de la misèria o portar els seus fills a l’escola no té la més mínima legitimitat. Naturalment, contra això es pot dir que, encara que no tingui legitimitat moral, sí que té legitimitat legal, ja que cap llei o tractat obliga els estats a obrir les fronteres a la immigració. Doncs bé, la veritat és que l’actual bloqueig de les fronteres tampoc compta amb aquesta legitimitat legal, i es tracta d’una conclusió a la qual s’arriba fàcilment quan ens preguntem qui són aquestes persones que estan intentant creuar-les. Fonts tan diverses com l’ACNUR i Frontex (la policia europea de fronteres) coincideixen que el 85% de les persones a les quals s’impedeix entrar legalment a Europa procedeixen de països en guerra. Si això és així, aquestes persones són refugiades, i els estats europeus tenen l’obligació legal de permetre’ls l’entrada perquè puguin presentar les seves sol·licituds d’asil. La Convenció de Ginebra sobre Refugiats, de la qual són signants, estableix clarament el dret dels refugiats a sol·licitar asil en qualsevol dels països que en formen part, i atès que tots els estats europeus van eliminar de les seves lleis d’asil la possibilitat de presentar sol·licituds a les ambaixades, els refugiats no tenen altra opció que entrar al territori d’aquests estats. Els governs europeus estan vulnerant la llei amb un bloqueig de les fronteres que obliga els refugiats a buscar vies irregulars d’entrada, pagar a les màfies i jugar-se la vida al Mediterrani (i perdre-la: aquest any ja són 3.700 morts).

Però oblidem per un moment que la majoria dels que volen entrar són refugiats i anem al moll de l’os de l’article de Miquel Puig, en què afirma que l’impacte econòmic de la immigració és negatiu. No sé en quines fonts es basa, però els estudis que jo conec diuen el contrari. Autors com G. Borges, S.Pekkala, M. Feridun i G. Peri han estudiat en diferents països els moments en què s’ha produït un flux intens d’immigració i l’impacte econòmic que això ha tingut, i les seves conclusions són que l’impacte és positiu. El que mesuren és tant l’impacte sobre les possibilitats d’ocupació dels autòctons com sobre els seus salaris, i, encara que sembli contradictori amb les lleis de l’oferta i la demanda, el que es comprova és que una entrada intensa d’estrangers al mercat laboral d’un país genera més possibilitats d’ocupació per als autòctons i els fa ascendir en l’escala laboral (cosa que suposa una millora salarial). El que passa, senzillament, és que la immigració dinamitza determinats sectors de l’economia i obre possibilitats de creixement i ocupació que abans no existien. A més, té un impacte fiscal positiu, com han demostrat a Espanya autors com J.L. Conde-Ruiz, A. Estrada, C.J. Ocaña, J. Monero, M. Bruquetas, M. Sastre, T. Pérez, L. Ayala, i estudis del govern basc, de l’Oficina Econòmica de la Presidència del Govern i d’altres.

D’altra banda, fins i tot si fos cert que el balanç econòmic de l’entrada d’immigrants i refugiats és negatiu per al país receptor, cal no perdre de vista que simplement s’estaria produint certa compensació per l’espoli continuat dels països pobres per part dels rics. I no parlo només de l’espoli històric generat per la colonització, sinó que també em refereixo al que segueix produint-se de forma continuada. Agafem l’Àfrica com a exemple. La facturació fraudulenta de les multinacionals occidentals genera una pèrdua de 35.000 milions de dòlars cada any al fisc dels països africans, i el balanç total per a l’Àfrica és d’una pèrdua de 192.000 milions cada any que van cap als països occidentals, segons Health Poverty Action. La desertització i la pèrdua de collites que està causant el canvi climàtic es deu a unes emissions de les quals només el 10% estan generades pels països pobres; la resta l’aportem des dels rics, segons Oxfam. Diguem que el nostre estat del benestar li deu bastant a la gent dels països pobres i, per tant, també als que intenten entrar a Europa procedents d’aquests països.