Portada 11/09/2015

Beril·li, tel·luri, bismut?

3 min

El juliol de 2013, Oliver Sacks va publicar un article en què saludava la seva entrada a l’edat del mercuri. Dit així, sona esotèric, però ell ja explica el seu costum d’associar cada edat amb l’element químic que té el mateix número a la taula periòdica. Així, els 79 eren l’edat de l’or, i els 80, la del mercuri, una etapa que Sacks veia com una promesa de felicitat. És un article ple d’emocionat amor a la vida, que prefigura els que va publicar en els seus darrers mesos de vida.

Oliver Sacks, al final, s’haurà fet més famós per un grapat d’articles de comiat al ‘New York Times’ que per les fantàstiques hores de diversió que ens han donat els llibres en què ens il·lustra sobre els misteris de la ment humana. Potser és injust, però tampoc no ho deu ser del tot: són un parell de textos esplèndids, i més val que la societat de les repiulades s’enamori d’això que no dels darreres de Kim Kardashian. El primer gran impacte va ser l’article de febrer d’enguany, en què Sacks anunciava que se li havia diagnosticat un càncer de fetge del qual no se’n sortiria. Per què va ser tan llegit, rebotat, comentat i admirat, aquell escrit? Jo diria que perquè ens mostra un home que arriba al seu final i s’hi enfronta de la manera com (potser ho descobrim llegint-lo) ens agradaria a tots arribar-hi: amb una certa recança però amb serenitat, amb gratitud pel que ha viscut i amb la seguretat d’haver tengut, com diu ell, “una vida bona i útil”. Oliver Sacks, que s’acosta a la mort sense cap expectativa de vida més enllà, ens fa recordar la lliçó d’un altre descregut il·lustre: el gran Bertrand Russell, que explica que el secret de la felicitat radica en l’entusiasme pel món, en la sortida de l’esfera íntima, en el gust per fer coses. Enfront de tanta de gent que ens convida a entotsolar-nos per cercar una felicitat que s’amaga dintre nostre com una font secretíssima, Russell i Sacks ens diuen que el goig de viure és a fora, a l’univers exterior.

El juliol, Oliver Sacks publicava un altre article de gran ressò, ‘La meva taula periòdica’, en què retornava al motiu d’aquell article de dos anys enrere. Escriu aquesta nova reflexió, diu, des l’edat del tal·li, que són els 81, a punt d’entrar en l’edat del plom, els 82, i amb la certesa que no arribarà a l’edat del bismut, els 83. Però conserva l’entusiasme i la gratitud per la vida. I recorda la infantesa: guarda una petita peça de beril·li, l’element número 4, com a testimoni del temps d’obrir els ulls al món.

Sacks no va arribar, efectivament, a l’edat del bismut. De fet, va morir molt poc després de travessar la frontera del temps del plom. Encara, però, va tenir temps de deixar-nos un altre article, en què el científic sense creences religioses evoca amb emoció la seva infantesa en un ambient familiar de judaisme ortodox. Evoca, sobretot, la tranquil·litat dels sàbats, aquella festa que commemora el descans a què es va lliurar el creador després de sis dies de feina intensa. Al final del text, arriba la comparació que el lector ja intuïa: “Noto que els meus pensaments se’n van cap al Sàbat, el dia de descans, el setè dia de la setmana, i potser també el setè dia de la nostra vida, quan un pot sentir que ha fet la feina que havia de fer i pot, en bona consciència, descansar”.

Escric aquestes ratlles (ho acabo de mirar) des de l’edat del tel·luri. Faig un cop d’ull a aquesta taula que no havia tornat a mirar des dels setze anys, i veig els noms que Oliver Sacks donaria les edats que tinc per davant. No sonen malament: cesi, bari, praseodimi, prometi, samari… Fins i tot poden semblar una invitació suggeridora, no? Ara només es tracta de recórrer-los prou bé com per poder dir, pels volts del plom o del bismut, que hem fet la feina.

stats