No fa gaire, un digital de cultura va triar ‘Els homes i els dies’, de David Vilaseca, com a millor obra de narrativa en català de l’any. El volum porta, efectivament, el subtítol ‘Narrativa completa’, i reuneix dos títols que l’autor qualificava com a “novel·les”: ‘L’aprenentatge de la soledat’ (publicada el 2007) i 'El noi ferit', que apareix per primera vegada en aquest gruixut volum de L’Altra Editorial. Res d’això no seria curiós si no es tractàs d’un llibre de diaris personals.
David Vilaseca (Barcelona 1964 – Londres 2010) va haver d’anar-se’n nord enllà per treballar en camps d’estudi propers al que avui s’anomenen ‘queer studies’, que llavors a casa nostra ningú no comprenia gaire. Les universitats britàniques el varen reconèixer com a acadèmic brillant: als 40 anys era catedràtic al Royal Holloway College de la Universitat de Londres. El que ell volia de veritat, però, era escriure com Henry James. Se cercava en aquests diaris que un dia va descobrir que eren l’obra literària que estava cridat a fer. Algú ha escrit, aquests dies, que el llibre de Vilaseca constitueix un exercici de sinceritat radical. Potser algú altre en diria impudícia: hi desfilen, efectivament, molts d’homes, alguns que protagonitzen històries de trencaments devastadors i d’altres que passen fugaços, gairebé anònims o anònims del tot, furtius. També hi ha llibres, pel·lícules, música, pintura, laberíntiques relacions de família i moltes visites al psicoanalista.
David Vilaseca s’aferra als seus diaris per entendre’s. I per construir-se com a home i com a escriptor. Són la seva narrativa, creada amb elaboració estilística i, sobretot, amb voluntat de construir el relat coherent d’una aventura vital. Una prosa transparent i elegant per a un implacable ‘mestiere di vivere’. Gil de Biedma, per recórrer a un autor estimat per Vilaseca, va dir que ell feia poemes, però que en realitat el que li agradaria era ser poema. En David fa d’ell mateix un personatge de novel·la, d’una novel·la singularíssima. El premi no està mal donat.
