OPINIÓ
Portada 04/09/2015

Donar empara

3 min

El Paradís Terrenal era molt a prop de Damasc: ho diu 'Attar', un dels contes de 'Les 1001 nits'. El relat explica que el visir Jafar es va veure forçat a abandonar Bagdad, després de caure en desgràcia davant el califa Harun ar-Raixid per mor d’un comentari inadequat. El camí el va portar fins a una vall deliciosa prop de Damasc: és aquí on una vegada hi va haver el Jardí. L’hi va rebre Attar, de qui el narrador ja ens ha contat que és l’home més generós del món, més generós i tot que el famós Hatem, model llegendari d’hospitalitat, que feia sacrificar fins a quaranta camells quan rebia un convidat. Attar escolta la història de Jafar, se’n condol i li ofereix romandre a casa seva, encara que hagi de ser durant deu anys.

No seguiré amb el conte. És una història de final feliç, res a veure amb els malsons que guaiten als nostres telenotícies. La vall fèrtil propera a Damasc deu ser, ara mateix, un lloc amb poques semblances amb el Paradís. Segons dades de l’ACNUR, Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats, més de 4 milions de persones han fugit de la guerra de Síria. Uns altres 7 milions llargs són desplaçats interns. En total, són 11 milions de persones per a una població d’uns 23 milions: la meitat del país ha hagut de partir de casa seva. Una terra desolada. A l’ACNUR parlen de la pitjor crisi de refugiats del darrer quart de segle.

La reacció d’Europa tampoc no s’assembla gaire, per reprendre el fil del conte, a la de l’esplèndid Attar. David Cameron ha recorregut a la figura literària de l’animalització per parlar dels “eixams” d’immigrants. Hongria està alçant una tanca de 175 quilòmetres al llarg de la seva frontera amb Sèrbia, potser després de desplaçar un equip de tècnics a prendre model a Ceuta. Eslovàquia anuncia que només té lloc per a 200 refugiats, i afegeix la petició que siguin cristians, perquè al seu país no tenen mesquites. A la modèlica Suècia, una enquesta situa una força política de dreta xenòfoba sobre el llindar del 25%. Espanya negocia a la baixa, ignominiosament, les anomenades “quotes” de refugiats. Un panorama, com es veu, que no alimenta gaire l’orgull de ser del Vell Continent.

D’entre les coses que he vist i llegit aquests dies, em quedaria amb una altra història que, amb el seu desenllaç feliç i amb el protagonisme que hi tenen els bons sentiments, també podria provenir de 'Les 1001 nits'. És un vídeo penjat per un refugiat sirià que mostra la seva arribada a un poble de la conca del Ruhr entre els aplaudiments de la població. Segur que pot ser contrarestat amb vídeos de signe contrari. L’enregistranent, però, no m’interessa pel seu possible valor representatiu, sinó pel seu valor de programa d’acció sintetitzat en quaranta segons d’emocions. Seria un bon espot del que hauríem de veure a tot Europa: espais oberts per als que fugen de l’horror. Una història de generositat i humanitat, si se’m permet fer servir paraules que n’hi haurà que trobaran gastades, o exemples d’allò que de tant en tant en diuen el bonisme, que ve a ser la bona intenció ximplota i irresponsable.

És l’hora de donar la benvinguda. És l’hora de ser més com els veïns del poble alemany que com els governants europeus. És l’hora de ser com l’Attar del conte. Els sirians no travessen la mar en barquetes inflables o recorren el continent a la bodega d’un camió per cercar el Paradís. Ni els iraquians, ni els libis, ni els eritreus. El que volen és més elemental: pa, sostre i pau. Ara ens toca donar la benvinguda. Ens toca a tots: governs, ajuntaments, ciutadans, associacions, empreses. Una vegada que hem deixat l’Edèn a Ponent, molt i molt enrere en el temps i en l’espai, només acollir, donar empara, ens fa mereixedors del nom d’humans.

stats