He tingut la sort de passar uns dies de vacances a Formentera. Hi havia passat un curs sencer, fa pràcticament vint-i-cinc anys, i no hi havia tornat de llavors ençà. Record que els professors que hi anaven es dividien en dos grups: els que ho trobaven una presó i se n’anaven cada cap de setmana, i els que se n’enamoraven, que sovint hi passaven més d’un any. Jo només hi vaig fer un curs, però vaig ser molt més dels segons que no dels primers. El meu retorn a Formentera no ha fet més que confirmar l’encís de l’illa. Per no posar-me líricament descriptiu, em limitaré a una enumeració desordenada de topònims i elements icònics: els blaus de la platja d’Illetes, l’esglesiola-fortalesa de Sant Francesc, el finis terrae de la Mola, el Montgó de Dènia retallat contra el sol ponent del Cap de Barbaria, aquell mirador sobre l’estret braç de terra que és l’eix de l’illa, la quadrícula antiga de les salines, les figueres apuntalades, el verd de pedra preciosa de les sargantanes. Si hi heu estat ja ho sabeu: Formentera és un petit univers de bellesa enlluernadora.
De la meva estada anterior, m’havia quedat al cap la xifra d’habitants d’aquella Formentera del curs 1991-92: al voltant de 4.000 ànimes. Sabia que la població havia crescut i que ho havia fet en una propoció més gran que la de les altres illes, però no esperava trobar-me la xifra que vaig veure en un plafó d’una exposició: 12.000 habitants. En un quart de segle, Fomentera ha multiplicat per tres la seva població. El mateix ritme de creixement hauria duit Mallorca, de 1991 a 2016, bastant més enllà del milió i mig de residents.
No facem alarmisme, podrien dir alguns: Formentera continua sent, d’entre les quatre illes balears, la que té la densitat de població més baixa. Hi ha altres xifres, però, que sí que són senyals d’alarma. Per exemple, la de les 8.000 places turístiques legals, que situen Formentera com l’illa amb més llits turístics en relació amb la població resident. O aquesta, extreta d’un reportatge de premsa recent: en un dia d’estiu, l’illa pot arribar a multiplicar per quatre la seva població. Res d’això no pot succeir sense un impacte brutal sobre el paisatge, sobre els recursos o sobre els serveis a la població resident. Em permetreu que digui que ho he vist com no ho veu ni el que visita Formentera per primera vegada ni el que la veu cada dia. Ho he vist com un que veu dues instantànies una al costat de l’altra: la de 1991 i la de 2016. Hi ha un evident impacte territorial i també, si ho puc dir sense acusacions d’etnicista, un impacte lingüístic. Fa vint-i-cinc anys, Formentera era un lloc on la llengua ambiental era aclapadorament la catalana. Una estada de quatre dies no és un estudi amb dades, però m’ha semblat que la cosa ha canviat bastant.
Durant aquesta darrera visita, he vist una interessant exposició fotogràfica que porta com a títol Formenhattan. La trobareu a Internet: val la pena fer-hi un cop d’ull. El fil conductor és la comparació entre dues illes d’extensió semblant i de població molt diferent: Formentera té 83 km2 i 12.000 habitants, mentre que Manhattan té 59 km2 i 1’6 milions d’habitants. És clar, pel que es veu, que a Formentera encara hi cap molta de gent. Però tampoc no és el que ens interessa, no? Per molt que Manhattan també sigui un lloc encisador.
Des de fa uns mesos es parla de la intenció del Consell de Formentera de limitar l’entrada de vehicles a l’illa. La idea té el consens polític d’allò que és de sentit comú, i mereix el nostre aplaudiment. Mereix, sobretot, que ens serveixi per fer pensar que no només es tracta de vehicles i que no només es tracta de Formentera. Ara que s’acosta l’enèsim estiu de rècords, recordem que el debat és aquest: posar límits. Pensar quanta de gent pot arribar a venir sense fer malbé les nostres illes de manera definitiva.
