COM UNA PÀTRIA
Opinió 05/01/2018

Lluís Maicas, el jo esquerdat

i
Miquel àngel Llauger
2 min
Lluís Maicas, el jo esquerdat

Lluís Maicas és poeta, artista plàstic, narrador, dietarista, articulista, creador de poemes-objecte i potser més coses. El seu darrer llibre és un recull de 27 poemes d’una emocionant sobrietat. Es titula ‘L’últim alè abans de l’últim alè’ i, com suggereix el títol, la presència de la mort hi plana des del primer vers fins al darrer. Si em permeteu unes línies de digressió, la preciosa portada m’ha portat a passejar-me per l’obra del pintor holandès Jan Mankes (1889-1920), una meravella que desconeixia: Editorial Ensiola sempre fa llibres tenint present la bona pintura.

Lluís Maicas va ser membre de Taller Llunàtic, el col·lectiu artístic transgressor per excel·lència dels anys 70, i una part de la seva trajectòria transcorre pel que convencionalment s’anomena avantguardisme. Ens dona, ara, un llibre de paraula cenyida, de to contingut i de poemes de construcció acurada. S’hi sent la veu d’un home amb un neguit que vagament qualificaríem d’existencialista (“triaria tornar a ser el mateix jo / esquerdat que sóc, l’ésser que cada matí, / mutilat o sencer, / s’apedaça per sobreviure.”), i que sap tractar l’angoixa de viure amb sarcasme: més d’una vegada especula sobre els destins antiheroics que podrien donar-se al seu cos sense vida: pinso per a les bèsties de companyia, posem per cas. Altres poemes funcionen gairebé com a microrelats, amb alguna cosa de ‘dirty realism’. Llegiu una de les peces d’aquesta sèrie de poemes sense títol: “Només perquè quan camina / pel carrer, sense companyia / visible, / gesticula i parla fort, / podria semblar que parla tot sol. / Potser per això alguns transeünts / el prenen per boig / i se n’aparten, / passen a l’altra voravia / per si la bogeria fos contagiosa. / Ell, però, parla amb ell mateix, / amb l’home sord / que l’habita i que no atén / les seves inclinacions més insensates, / les seves dèries més indecents, / que són les úniques / que el farien ser, / realment, / com a ell li agradaria.” Poesia feta de matèria humana, d’aquella matèria que sent el desfici del temps que s’acaba i que, potser, a l’hora de cercar-se un epitafi, comprèn la inanitat de tot: “Sovint la feina és fàcil. Una sola línia / és sobrera / per condensar tota una existència”.

stats