Sembla que amb el papa Francesc la causa de la canonització de Ramon Llull té un aliat a la cadira més alta del Vaticà, i que d’aquí a no gaire el podrem venerar com a sant. Significarà la victòria final en la batalla que durant segles han mantingut els partidaris del nostre Doctor Il·luminat contra l’exèrcit dels que l’han acusat d’heretge, diabòlic o alquimista. Rosa Planas Ferrer, escriptora i estudiosa de coses tan diverses com els xuetes mallorquins o la literatura de l’Holocaust, ja ens havia donat no fa gaire un volumet sobre la relació entre Ramon Llull i l’alquímia. El lector n’extreia una conclusió interessant: no hi ha fonaments per assegurar de manera seriosa que Llull practicàs l’alquímia, però la història de la llegenda és apassionant i no deixa de dir alguna cosa del personatge.
La mateixa Rosa Planas ens lliura ara un llibre més ambiciós, un volum d’aquells que només pot ser el fruit de moltes hores de lectura exhaustiva, de recerca minuciosa. Porta com a títol 'Del Doctor Il·luminat al Doctor Fosc' i com a subtítol 'De Ramon Llull al Doctor Faust', i el publica J.J. de Olañeta. Podríem recórrer a Plutarc i dir que es tracta d’un libre de “vides paral·leles”, però hauríem de matisar que el paral·lelisme que traça és el que hi ha entre els dos homenots i també el que hi ha entre les imatges que els segles han anat modelant d’un i de l’altre. El Faust no és el de Goethe, o no ho és de manera principal: és una figura més antiga, que té el seu origen en un personatge històric d’entre els segles XV i XVI, i que comença el seu fructífer recorregut literari amb una obra publicada el 1587 per l’impressor alemany Johann Spies. Rosa Planas parteix especialment d’aquest “Faust de Spies” per traçar una semblança del que podríem anomenar dues ànimes bessones: dos homes amb una voracitat de coneixement que es confonia amb ànsia d’absolut. I ja se sap que els impulsos místics porten a la frontera difusa entre el que és diví i el que és diabòlic.
