Tots els que hem estudiat llengua hem llegit o hem sentit alguna vegada la famosa frase segons la qual els esquimals tenen més de quaranta paraules diferents per referir-se a la neu. L’afirmació serveix, típicament, per il·lustrar la idea que cada llengua està íntimament lligada a un entorn natural i cultural, i que cada llengua constitueix una manera irrepetible de veure el món. El responsable de la frase és l’antropòleg alemany Franz Boas, que va viure entre els inuit de l’illa Baffin, al Canadà, i en va aprendre l’idioma. En un volum de 1911, Boas explicava, fascinat, que aput és la neu que hi ha al terra, 'qana' és la neu que cau, piqsirpoq és la neu que s’endú el vent, i qimuqsuq, el muntet de neu que deixa el vent. L’explicació de Boas té els seus detractors, que diuen que la multiplicitat de termes té a veure més aviat amb la capacitat de la llengua dels inuit de formar derivats a partir d’una arrel, però també té els seus partidaris. Hi ha una versió rousseauniana segons la qual els esquimals tenen quaranta paraules per a la neu i cap per dir “contaminació”, però malauradament els nivells de metalls pesants i de compostos químics de l’Àrtic deu haver fet necessari introduir el terme.
La frase dels esquimals i les seves quaranta neus ha estat recordada aquests dies amb motiu de la publicació d’una notícia segons la qual l’scots ha triturat el seu rècord. L’scots (que cal no confondre amb el gaèlic escocès, de la família cèltica de l’irlandès i el gal·lès) és un parlar dels escocesos, de vegades considerat una variant de l’anglès i de vegades considerat una llengua germànica amb entitat pròpia: si heu llegit Stevenson o Robert Burns en anglès i us heu trobat de tant en tant amb paraules i frases inextricables, deveu saber de què estic parlant. Doncs bé: un grup d’acadèmics que estan preparant un thesaurus (una recopilació lèxica) de l’scots han anunciat que la llengua té ni més ni menys que 421 paraules per referir-se a la neu. La subtilesa és realment extraordinària: feefle és la neu que roda en un remolí, flindrikin és la neu molt primeta, i els flocs minúsculs que el vent s’endú són spitters. No hi ha cap notícia sobre si els inuit preparen un contraatac.
I arriba la pregunta inevitable: ¿i nosaltres, per dir què tenim moltes paraules? ¿Què ens podria fer destacar a la llista de les llengües que tenen molts de termes per designar algun aspecte de la realitat? Quan vaig compartir al Facebook la notícia sobre les 421 neus escoceses, va arribar immediatament un comentari d’un amic que feia explícit el mateix que acabau de pensar: “Nosaltres per ventura en tenim més per als òrgans sexuals, tant masculins com femenins”. Seria fàcil fer ara un petit llistat il·lustratiu de la nostra profusió lèxica en el terreny genital, però me n’abstindré perquè aquest article pot ser llegit en horari protegit. Un altre camp en què de vegades ens agrada bravejar de thesaurus esponerós és el dels sinònims de “beneit” o “betzol”. Tampoc no en faré cap llista, perquè ja us n’han vingut al cap set o vuit. Si agafam tot el domini català, vés a saber si tant una llista com l’altra podrien competir amb la de les neus escoceses.
I arriba també l’hora de les conclusions: si aquesta és la nostra especialització lèxica, ¿què diu això de l’univers cultural que ha donat forma a la nostra llengua? ¿Què posa de manifest respecte d’aquella visió del món, decantada gràcies a la transmissió de saviesa de generació en generació, de la qual les nostres paraules constitueixen el reflex més acurat? No aventuraré cap resposta: una vegada més us ho deixaré a vosaltres, ja que heu arribat fins aquí.
