L’any 2008, potser ho recordareu, pels carrers de Londres varen començar a circular autobusos amb el missatge publicitari següent: ‘There’s probably no god. Now stop worrying and enjoy your life’. És a dir: ‘Probablement no hi ha cap déu. Així que deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida’. Richard Dawkins, etòleg i divulgador de l’evolucionisme, va donar suport públic i un grapat de milers de pounds per a la “campanya de l’Autobús Ateu”. Dawkins és una cosa així com el banderer de l’ateisme militant britànic. El seu llibre 'The God delusion' no es limita a desacreditar la creença, sinó que denuncia la influència nefasta que, des del seu punt de vista, la religió té sobre les persones i sobre la societat.
Richard Dawkins és a punt de fer els 75 anys. Fa devers dues setmanes va patir un atac de cor, sembla que lleu, mentre es trobava a casa seva, a Oxford. Com que l’atac li va impedir fer unes conferències previstes a Austràlia, la notícia va córrer i va donar lloc a les lògiques preocupacions per la salut del científic. Entre els que s’hi varen manifestar, ningú no ha fet tant d’enrenou com l’Església d’Anglaterra, que va publicar un tuit que deia, simplement, que resava per Richard Dawkins i per la seva família. Talment: l’Església oficial britànica oferia les seves oracions a qui alguna vegada ha estat anomenat “el rottweiler de Darwin”.
Les reaccions, tal com diu la frase feta, no es varen fer esperar. Molts varen creure que es tractava d’allò que en diuen un fake: una falsa piulada. La jerarquia anglicana va sortir a desmentir-ho: la piulada era autèntica. Llavors varen venir les crítiques: molts d’admiradors de Dawkins varen acusar l’Església d’Anglaterra de sarcasme, de manca de respecte o d’arrogància. També hi va haver, com és natural, defensors de les pregàries per Dawkins: com deia un articulista a 'The Guardian', si les oracions serveixen al restabliment del malalt, bé estarà, i no hi serveixen, tampoc no li faran gaire mal. Al final, l’Església d’Anglaterra va haver de fer un comunicat aclarint que la seva intenció tuitera no era altra que la més evident: oferir l’ajuda que ells sabien oferir a una persona socialment rellevant que havia patit un ensurt de salut.
Llegint les notícies sobre el cas s’arriba a un episodi de fa un parell de mesos que fa que tota aquesta història resulti encara més entretinguda. El passat mes de desembre l’Església d’Anglaterra va pensar que l’estrena del nou lliurament de 'Star Wars' era una ocasió immillorable per fer passar als cinemes un anunci en què diverses persones (l’arquebisbe de Canterbury, uns policies, un home al gimnàs, unes cantants de gospel, entre d’altres) deien el parenostre, una línia perhom. Eren seixanta segons de publicitat que remetien a una nova pàgina web amb què l’Església anglicana vol promoure l’oració. Tanmateix, els milers de britànics que varen anar a gaudir de les noves peripècies galàctiques no varen topar amb el pietós anunci. Les tres principals cadenes d’exhibició de cinema, que controlen més del 80% de les sales del país, varen rebutjar-ne l’emissió, seguint la seva política de no admetre publicitat sobre posicions polítiques i creences religioses. Asseguren que són anuncis que poden molestar o ofendre part dels espectadors. Entre les persones que varen sortir a defensar el dret de l’Església d’Anglaterra a passar aquell anunci hi havia qui ja estau endevinant: Richard Dawkins.
Si miram aquesta part de la història, el tuit de les oracions per la salut de l’insigne biòleg és una mena de favor que es torna. Dit així, però, no acaba de sonar bé: l’intercanvi de favors té mala fama. Ho direm d’aquesta altra manera: és una mostra d’aquella cosa tan britànica del fair play.
