OPINIÓ

Un conte de Reis

El matrimoni és una llarga conversació, va dir algú, i en una conversa que dura anys i anys és inevitable que es repeteixin records i consideracions. Avui han deixat els nins amb els padrins i han sortit a sopar, i ara ell torna a contar que gràcies a aquell propietari miserable que el va treure del pis ells dos es varen fer, per aquest ordre, veïns, amics, enamorats i pares de dues criatures. Ves per on, li diu, si no hagués estat per aquell cap de fava jo no t’hauria conegut i els nostres fills no existirien. Per un moment li passa pel cap que si no s’haguessin conegut ara podria intentar recuperar l’amor d’adolescència amb qui va coincidir no fa gaire, però naturalment calla. Es limita a dictaminar que l’atzar els ha portat allà on són.

Ella, professora universitària, de formació i de temperament científics, diu que tothom té aquesta impressió de ser, més que ningú més, fill de la casualitat. Però en realitat totes les parelles ho són gràcies a la coincidència en una aula, en una oficina, en unes noces o en una pista de bàsquet. I l’atzar, afegeix, també va acoblar els nostres pares, o sigui que tu i jo també som dues de les mil possibilitats de la fortuna cega. I no només perquè va fer que els pares es coneguessin, sinó perquè va ser una loteria la que va determinar el dia i l’hora en què un gàmeta femení i un de masculí, cadascú amb una combinació cromosòmica irrepetible, formassin el zigot on hi ha escrit el color dels nostres ulls i potser la nostra preferència per les melodies melancòliques. Si aquesta topada hagués tengut lloc l’endemà, tu no series exactament tu, sinó un germà teu amb els cabells una mica més clars i amb més pigues a la cara, un germà que ara és només un personatge de ficció. I això ho podem dir dels pares, i dels pares dels pares, i així cap enrere i enrere, i comprendre així que no som altra cosa que baules d’una cadena infinita d’atzars. Res no succeeix perquè havia de succeir, tot succeeix de la mateixa manera que podria haver pres per un altre camí.

Ell, jurista i funcionari, és un bon lector de revistes de divulgació, i afegeix que la mateixa existència de l’espècie  Homo sapiens és un dels resultats del sorteig. En un racó d’Àfrica, en un medi de condicions causals, mutacions causals varen fer que un primat avançàs per l’escala evolutiva caminant sobre dues potes, desenvolupant un polze que s’oposa als altres quatre dits i fent créixer la caixa del crani. La coincidència amb uns predadors especialment hàbils podria haver avortat el llinatge, però no va succeir. Anant més enrere, s’esplaia ell, el domini de la biosfera per part dels mamífers només va ser possible una vegada que s’havien extingit els dinosaures, que, d’acord amb la hipòtesi més acceptada, varen desaparèixer de la faç de la Terra després de l’impacte del famós meteorit. Sense aquesta improbabilíssima col·lisió d’una pedrota amb el planeta Terra no seríem aquí: som atzar còsmic. I caminam sobre un planeta que navega a una velocitat de trenta quilòmetres per segon al voltant del Sol, que al seu torn es desplaça per la Via Làctia a dos-cents vint quilòmetres per segon. Oh, i n’hi ha que cerquen sentit a la vida, conclou.

Ella interromp: la vida no té sentit però n’hi donam. Després fa una girada brusca: haviegal de Reis dels nins, no?  dels nins, no? nta quiletaa potser tindria i que ja no t va ser grhavíem de parlar dels regals de Reis dels nins, no? Però ell no es pot desprendre tan fàcilment de l’ànim filosòfic. Oh, els Reis, diu, quina història més absurda, si ho penses bé, no? Primer, diu que el déu creador de l’univers va voler encarnar-se i va triar, d’entre els milions de planetes que suren pel firmament, un de petitó i desvalgut, i, d’entre tots els llocs i tots els moments històrics possibles, un de tan improbable o casual com qualsevol altre. I després, uns astròlegs que segueixen una estrella i porten a un nadó pobre els presents valuosíssims de l’or, l’encens i la mirra. Buf…

Precisament perquè la història no té sentit, diu ella ara, en té tant com qualsevol altra. O en té si volem que en tengui. I parlem de regals, hi insisteix, que tenim poc temps. Hi ha una nova col·lecció de llibres infantils preciosos que expliquen, precisament, coses com aquestes de les galàxies o de l’evolució de les espècies. I unes paletes de ping-pong, que aquest estiu hi podrem jugar molt. I llavors ell diu que li varen agradar molt aquells daus que tenen una figureta a cada cara i que s’usen per jugar a inventar-se històries. Ara és ella que recau:  inventar-nos històries, potser aquest és el secret del sentit. I li diu que avui n’Adrià li ha dit que troba que els Reis varen fer molta via, si en dues setmanes varen poder arribar des d’Orient, que és tan tan lluny, fins a Betlem. I jo saps què li he dit? Que els camells dels Reis mengen una herba que els fa córrer pel desert com cotxes de carreres. Ell llavors pensa que va estar bé que en el joc de la vida un dels daus mostràs la figureta del malparit aquell, el que el va treure del pis.