OPINIÓ
Opinió 23/10/2015

Rinoceronts

3 min

El passat 22 de setembre va ser el Dia mundial del rinoceront. D’entre les imatges que varen circular per les xarxes socials, en destacava la majestuositat del rinoceront d’Albrecht Dürer, potser un dels millors animals que s’han dibuixat mai. El maig de 1515, després de més de 1.000 anys sense que cap rinoceront trepitgés sòl europeu, va arribar a Lisboa un exemplar de rinoceront indi. El soldà de l’Índia l’havia regalat al governador portuguès Alfonso d’Albuquerque, que va voler fer-ne un present al rei Manuel I: ja se sap que els virreis no miren prim amb les despeses quan es tracta de fer la pilota. Dürer no va veure mai l’animal i en va fer el gravat a partir dels esbossos que li varen arribar de Portugal. El resultat és una bèstia mig real i mig fantàstica, amb escates a les potes i el tronc recobert d’unes cuirasses que el fan semblar una gran màquina de guerra. El rinoceront de Dürer, però, té el cap baix i la mirada trista, com si l’artista endevinés la melangia d’un destí d’animal solitari i captiu o com si intuís que aquella fortalesa militar ambulant no podria fer res contra aquesta inigualable arma de destrucció massiva que és l’estupidesa humana.

Perquè els rinoceronts s’acaben. De les tres espècies asiàtiques, n’hi ha dues en seriós perill d’extinció, el rinoceront de Java i el rinoceront de Sumatra, amb menys de cent exemplars cadascuna. El rinoceront indi, l’espècie d’una sola banya a la qual pertanyia la gran bèstia que va viatjar fins a Lisboa, sobreviu en un grapat d’àrees protegides de l’Índia i Nepal. De les dues grans espècies principals africanes, la població dels rinoceronts blancs se situa al voltant dels 20.000 exemplars i la del rinoceront negre al voltant dels 3.000. A l’Àfrica, però, les polítiques de protecció estan perdent la guerra contra la caça furtiva. L’any passat, un exemplar era caçat cada vuit hores. Els furtius són perseguits, però el guany estratosfèric de la seva activitat els empeny a arriscar-se. Als mercats asiàtics de Vietnam o de la Xina, una unça de pols de banya de rinoceront pot valer fins a 5.500 dòlars, és a dir, cinc vegades més que una unça d’or o una mica més que una unça de cocaïna. Les extraordinàries virtuts afrodisíaques que s’atribueixen a la banya de rinoceront expliquen aquesta cotització. Així doncs, la preocupació dels éssers humans asiàtics de sexe masculí per la flaccidesa de l’apèndix que els penja entre les cames és darrere la desaparició d’aquestes belles bèsties. Potser repartint pindoletes blaves ho podríem començar a arreglar.

La història de Sudan és especialment colpidora. Sudan és el darrer exemplar mascle de rinoceront blanc del nord, una de les dues subespècies de rinoceront blanc. La lenta desaparició d’aquest animal està perfectament documentada, com quan es coneixen els noms i els llinatges dels darrers parlants d’una llengua. Sudan viu en una reserva de Kènia sota vigilància. En queden quatre femelles, dues en captivitat (una a la República Txeca i l’altra a San Diego) i dues que viuen a la mateixa reserva on viu el patriarca. Els que el vigilen diuen que les mira amb desig i que, fins i tot, fa intents de cavalcar-les, però que als seus 42 anys la fisiologia ja no dóna més de si. A més, sembla que elles també han ultrapassat l’edat fèrtil. Hi ha una ironia melancòlica en aquesta història d’una bèstia que ja no troba la virilitat, que podria salvar la seva espècie de morir a mans d’una altra espècie preocupada per la seva virilitat. Mil·lennis i mil·lennis de mutacions fortuïtes han anat dissenyant, a cops d’atzar i de selecció del més apte, aquest prodigi que és un dels mamífers més grossos del planeta. Una història de sang i de pulsió per reproduir-se que probablement acabarà d’aquí a pocs anys, quan es mori un darrer exemplar que rebrà l’atenció de periodistes que hi veuran un bon motiu per a la pàgina de curiositats del dia.

stats