Professor i escriptorEl passat mes de maig The Guardian va publicar una crònica sobre sis adolescents polinesis que entre els anys 1965 i 1966 varen passar quinze mesos en una illa deserta. No són precisament notícies fresques, sobretot tenint en compte que no era una història desconeguda. Però la pàgina del diari ha estat compartida centenars de milers de vegades i acumula milions de visites. Potser el seu interès és que és una història verídica que dialoga amb algunes de les nostres ficcions més estimades.
La novel·la amb illa per antonomàsia és Robinson Crusoe. Devem haver llegit més Verne i Stevenson que Daniel Defoe, però el seu heroi de la supervivència fixa aquest universal de la imaginació humana: el nàufrag a l’illa deserta. La novel·la és un producte del segle XVIII, en què la naturalesa no és cap mare que obre les braços amorosos perquè hi tornem, sinó l’àmbit de les amenaces. La tasca de l’home és sotmetre-la. La gran gesta de Robinson Crusoe és arribar a fer pa: aconseguir que les poques llavors que ha salvat del vaixell esdevinguin espigues, i després segar, moldre, pastar i coure. I civilitzar un salvatge, naturalment. Un al·legat de la Il·lustració.
De llavors ençà, moltes novel·les han dialogat, explícitament o no, amb Robinson Crusoe. Ho fa sense amagar-se’n Divendres o els llimbs del Pacífic, de Michel Tournier, una paràbola lírica en què el nàufrag retrocedeix a un paganisme feliç. I ho fa sense dir-ho El Senyor de les Mosques, el llibre més famós del Nobel William Golding. El titular que dona The Guardian a la crònica esmentada és una bona demostració de la celebritat d’aquest llibre: “L’autèntic Senyor de les Mosques: què va succeir quan sis nois varen ser nàufrags durant quinze mesos”. Recordem que a la novel·la de Golding els nàufrags són un grup d’infants o adolescents que, una vegada arribats a l’illa, es perden per camins de lluites de poder, violència i ritus primitius. Esdevenen els salvatges que Crusoe contemplava aterrit: es pinten les cares, dansen frenèticament, ofereixen sacrificis a una deïtat estranya i arriben a l’assassinat. Sota la fina capa de vernís de la civilització hi ha el salvatge violent, ens vol explicar Golding. I ara resulta que hem trobat una història real que ho desmenteix.
L’any 1966 un vaixell australià va rescatar sis nins d’entre tretze i setze anys que havien passat més d’un any a 'Ata, una illa deserta de menys de dos quilòmetres quadrats, a l’extrem meridional de Tonga. Els joves procedien de Nuku’alofa, capital de l’arxipèlag, i havien sortit a navegar amb una barca robada. Els va sorprendre una tormenta que els va tenir vuit dies a la deriva abans d’arribar a l’illa. ‘Ata va ser la seva llar des del mes de juny del 1965 fins al setembre de l’any següent. S’hi varen organitzar prou bé: havien establert una comuna amb hort, sistema de recollida d’aigua de pluja i gimnàs. El comportament d’aquests joves sembla imaginat per un escriptor que vol fer una lloança de com la civilització occidental i cristiana ha arribat a tots els confins de l’univers: resaven, jugaven a bàdminton i es varen comunicar amb el capità del vaixell australià en un anglès perfecte. Hi ha un detall que sembla que un guionista ha posat expressament per desmentir Golding. Els nàufrags de ficció del novel·lista britànic es varen proposar des del primer dia mantenir un foc permanent, a fi que els vaixells que passassin els poguessin albirar. No ho varen aconseguir. Els joves polinesis reals varen marcar-se el mateix objectiu, el varen mantenir i això va fer possible el rescat.
Però totes les històries tenen moltes arestes, sobretot les del món real. Resulta que ‘Ata, l’illa deserta amb pista de bàdminton i foc permanent, té una cara fosca, encara que l’hàgim d’anar a cercar cent anys enrere. El 1965 ‘Ata era una illa despoblada, però no ho havia estat sempre. Havia tingut pobladors polinesis fins a un dia nefast del 1863, en què un vaixell esclavista hi va desembarcar i se’ls en va emportar. Als mars de sud també hi ha una història llarguíssima i tràgica de tràfic d’esclaus. Els antics pobladors de la nostra illa, abans de ser segrestats per la civilització, hi havien tingut aus de corral. El 1965 els joves procedents de la capital de Tonga en varen trobar la descendència, que els va ajudar a sobreviure. Un regal dels vells salvatges.
