Edicions del Roure de Can Roca acaba de treure una preciosa antologia del poeta coreà So Jong-Ju, sota el títol ‘Poesies’. Un dels poemes parla de les “dones del mar” de l’illa de Jeju, que es guanyen la vida agafant nacre del fons marí a pulmó lliure. El títol, ‘Poètica’, ja deixa clara la voluntat del poeta d’establir un lligam entre aquesta art i la del poeta. Diu així: “Les dones de Jeju, / quan baixen fins al fons marí, / no agafen pas el millor nacre que troben. / Deixen estar, / ben enganxades a les roques, / les millors orelles de mar, / per quan trobin el seu amor. / Deixa el nacre dels poemes / també al fons del mar. / Si el treus tot, / et sentiràs buit. / L’art de la poesia / és deixar un tresor / esperant al fons.” És un poema rodó, perfecte en la limpidesa, un d’aquells que el lector de poesia sap que l’acompanyaran durant molt de temps.
So Jong-Ju (1915-2000) ha estat sovint considerat el pare de la poesia coreana contemporània i ha estat cinc vegades candidat al premi Nobel. En aquesta breu mostra, traduïda per Hwang Seung Ok i Hermínia Mas, no hi trobareu la Corea dels Hyndais, els Samsung i el ‘gangnam style’. Tampoc, naturalment, la delirant dictadura del nord: la divisió del país va deixar el poeta a Corea del Sud. Hi trobareu, en canvi, la Corea rural i pobra que s’assembla a tots els paisatges rurals i pobres del món: hi ha un poema d’uns infants enlluernats perquè una poma, una única poma bella com el cel, ha arribat al poble. La veu del poeta té alguna cosa, supòs que de manera inevitable, de la delicadesa de les poesies orientals que coneixem una mica més: l’orquídia d’hivern, el vol de la garsa, la flor de carbassera, el cant del cucut. Però també un aroma d’humanitat i de vida inclement que podria ser, per exemple, de la Irlanda del s. XIX. Versos amarats de records d’infantesa i de pertinença a un món que potser ja no existeix.
