Els ja cèlebres titellaires de 'Títeres desde abajo' són al carrer, en llibertat provisional, després de cinc dies de presó. Una de les raons adduïdes pel jutge que ho ha decidit és que no hi podran tornar. Explicat amb la prosa d’aire vuitcentista del fiscal, difícilment podran repetir-se els fets que són objectes del procediment, atès que tot el material amb què presumptament havien delinquit els ha estat decomissat. És a dir: els jutges tenen els titelles. I aquí em permetreu una digressió terminològica. Diu el diccionari normatiu que titella és un nom masculí, mentre que l’Alcover-Moll diu que pot ser masculí o femení. Les teresetes són, simplement, els titelles dialectals. La distinció entre els que són d’una mena i una altra es pot fer recorrent als termes 'marioneta' (titella de fil) o 'putxinel·li' (titella de guant). Així que el titular exacte que resumeix l’estat de salut de la democràcia espanyola seria aquest: els putxinel·laires, en llibertat amb càrrecs i sense passaport, i els putxinel·lis, detinguts.
La decisió no deixa de tenir lògica: si detenim un sicari ens quedam amb les pistoles, si detenim un narcotraficant ens quedam amb la mercaderia i, per tant, si detenim uns titellaires ens quedam amb els titelles. No sabria dir què es fa i què no es fa amb el material confiscat judicialment, però no em puc estar d’imaginar-me una taula immensa plena d’efectes delictius, en la qual, al costat d’armes blanques i de foc de totes les mides, rigorosament etiquetades, i al costat dels bolics de substàncies estupefaents diverses, hi ha els cossos exànimes de Don Cristóbal, la bruixa, el policia apunyalat, la monja violada i el jutge penjat, a més, naturalment, de la pancarta més famosa de la història recent.
Deixaré que la imaginació vagi més enllà, seguint la vida nocturna dels putxinel·lis presidiaris. Al cap i a la fi, les narracions fantàstiques en què els ninots o les juguetes cobren vida són un clàssic de la literatura infantil de tots els temps, des del soldadet de plom de Hans Christian Andersen al Pinotxo de Collodi, passant pel trencanous inventat per l’escriptor E.T.A. (amb perdó) Hoffmann i immortalitzat per Txaikovski i passant també per les edicions successives del Toy Story de Pixar (amb perdó, també). Així doncs, que corri la fantasia: Don Cristóbal i la bruixa es desperten i descobreixen que tenen al seu abast, només estirant la mà, la terra de promissió de carretades i carretades de química de la felicitat il·legal que ningú no vigila. Adequadament intoxicats, s’esmunyen pels foscos passadissos de la presó, disposats a oferir unes hores de diversió gratuïta i inoblidable a la població reclusa.
Tornem enrere. Raúl García Pérez i Alfonso de la Torre han passat cinc dies a la presó, per a oprobi de la democràcia espanyola. La interlocutòria judicial que els deixa en llibertat provisional els prohibeix sortir del territori espanyol i els obliga a comparèixer al jutjat dia sí i dia també. És una mesura cautelar que els jutges de l’Audiència Nacional no han considerat convenient dictaminar ni per a Luís Bárcenas ni per a Rodrigo Rato, però ja se sap que les comparacions són odioses. La bona gent que defensa la llibertat d’expressió exigeix ara la llibertat total i sense càrrecs per als titellaires. Jo voldria que no ens oblidàssim dels putxinel·lis, que ara deuen llanguir en una soledat més aviat lúgubre, separats dels creadors que els donen veu i moviment en cada assaig i en cada funció. En podríem fer cartells i hashtags. Llibertat per a don Cristóbal, per a la bruixa, per a la monja i per al policia. I llibertat fins i tot per al jutge de pedaç, que segur que és més bona gent que segons quins dels seus col·legues.
