Aquests darrers mesos hem après que un un refugiat no és el mateix que un “immigrant econòmic”, amb perdó per haver de recórrer a una expressió tan horrorosa. Així, vistos en un diari o en un telenotícies, es poden assemblar bastant: uns i altres tendeixen a tenir la pell més fosca que nosaltres (si bé els “immigrants econòmics” tendeixen a tenir-la més fosca que els refugiats) i uns i altres solen aparèixer en imatges d’embarcacions estibades de gent que vol salvar la barrera que hi ha entre la Mediterrània pròspera i la Mediterrània dels desposseïts. Però hem après que no són el mateix.
La distinció em sembla correcta i necessària, que quedi clar. Els primers que varen reclamar que la féssim varen ser l’ACNUR i les organitzacions no governamentals més lliurades a la causa de l’atenció als refugiats: cap d’aquestes entitats és sospitosa de tenir valors que no siguin els de l’acollida solidària. La distinció té un sentit, i els que la defensen assenyalen, per exemple, les obligacions legals que implica la consideració d’un ciutadà com a refugiat o, si més no, com a sol·licitant d’asil.
La premsa, a poc a poc, ha assimilat la distinció, i la població l’ha feta seva. És un guany, però, que planteja alguns problemes. El primer i més obvi és que la distinció és més nítida plantejada en abstracte que aplicada sobre el terreny. Tothom entén que un sirià que fuig de l’horror de la guerra ha de ser considerat un refugiat. Ara bé, un eritreu, que fuig d’una de les pitjors dictadures del planeta? O un malià, que ha deixat enrere un país devastat per la violència? Una mirada atenta potser ens mostraria que els casos fronterers són més freqüents que els que podem situar fàcilment en una casella o altra.
Però és més important, crec, el possible problema de percepció social: com assenyalava Albert Pla i Nualart, de vegades fa l’efecte que estam traçant un nou mur, aquesta vegada entre els que fugen de la guerra, que són els que ara sabem que s’han de dir “refugiats”, i els que fugen “només” de la pobresa, que són els “immigrants econòmics” que tenim entre nosaltres fa un grapat d’anys. Una frontera entre els que hem d’acollir, perquè són víctimes d’un conflicte bèl·lic, i l’allau dels que volen abusar dels nostres serveis. Una frontera entre els que tenen dret a intentar arribar a la vorera Nord i els que no. La Unió Europea ja sembla actuar amb aquesta òptica: no fa gaire manejava la idea d’obrir la porta a més refugiats i simultàniament endurir les polítiques de frontera. Més acollida als refugiats a canvi de més mà dura amb els “econòmics”.
Vivim una certa primavera de la solidaritat, és cert. El temps dirà si és superficial i passatgera o si no ho és. I el temps també dirà si la temperatura emocional d’aquestes setmanes ens duu una mica més enllà d’aquesta línia divisòria. És a dir, ens dirà si el resultat serà una Europa més atenta a les necessitats dels que intenten arribar a casa nostra i a les causes que els fan abandonar casa seva.
La distinció entre els que són refugiats pròpiament dits i els que no ho són és oportuna i escaient, ho torn a dir. No voldria anar en contra d’un ús lingüístic recomanat per qui té experiència i legitimitat en la qüestió. Ara bé: també és cert que cap d’aquestes persones, refugiat o immigrant econòmic, deixa la seva família per fer turisme, cap no opta per jugar-se la vida en un viatge llarg i perillós per esperit aventurer, cap no cerca un futur a casa nostra si casa seva no ha esdevingut un lloc sense esperança. Respectem el sentit tècnic de les paraules, però recorrem al llenguatge comú per recordar que els “immigrans econòmics” i els refugiats tenen una o dues coses en comú: tots fugen, tots cerquen refugi.
