Dia 15 de gener de 1976, fa exactament 40 anys i un dia, va arribar a la Colònia de Sant Pere una balena que feia disset metres. Eren temps de prodigis: dos mesos abans havíem tingut una inesperada setmana de vacances escolars per mor d’un senyor que havia traspassat després d’una llarga agonia. I llavors, la balena. Jo tenia dotze anys i record que vàrem anar a veure l’animal que s’havia convertit en la sensació de l’any que començava. Hi devíem anar dissabte 17 o diumenge 18, cosa que explica la pudor de peix que ens va atacar quan vàrem aconseguir aparcar i sortir del cotxe. D’aquell capvespre llunyà em queda això: a la retina, un cetaci gegantí i una multitud de curiosos, i a la pituïtària una ferum de podridura. I l’eco d’una emoció: jo, llavors, me n’hauria duit un gran disgust si algú m’hagués dit que de gran no em dedicaria a l’estudi dels animals.
Tenc davant, a l’escriptori de l’ordinador, una crònica que va aparèixer al diari ABC diumenge dia 18, signada per Jesús Jurado. L’animal, diu, va arribar viu, però va morir poc després de tocar terra. Alguns deien que havia arribat acompanyat de dos congèneres, però el cronista aclareix que la mida desacostumada d’aquesta criatura, que de vegades mostra el cap, de vegades l’esquena i de vegades la cua, degué despistar els testimonis. La visita d’una balena va donar lloc a algunes històries que encara esperen la ploma d’algun dels nostres novel·listes: les dues primeres són sobre els intents de treure l’animal a terra amb dos tractors i la de la disputa per l’esquelet, que els veïns de la Colònia reclamaven per poder utilitzar com a atracció turística. Es tractava, al cap i a la fi, d’un rorqual comú, el segon animal més gros de la Terra, després de la mítica (per a mi era un mite) balena blava. És, amb tota probabilitat, la bèstia que va engolir el profeta Jonàs i, potser, la que es va empassar Gepetto, Pinotxo i el grill: ni els hebreus de fa 3.000 anys ni Carlo Collodi devien tenir notícies de la balena blava.
També tenc, gràcies a l’artanenc Miquel Pastor, una crònica de la revista Bellpuig que explica les històries que varen venir a continuació. Els coloniers, que havien aconseguit que el Ministeri de Marina els cedís la còrpora, seguiren intentant treure-la a terra, sense aconseguir altra cosa que varar-la a l’arena. El problema, aviat, va ser desfer-se’n. Els intents de fer-ne trossos amb ganivets i serres mecàniques (quina gran escena per a la pel·lícula!) varen fracassar. Es va decidir treure-la badia endins, fondejar-la i que fos pastura per als peixos. Fins i tot hi va haver un toc de Spielberg: durant l’operació varen venir tintoreres que se’n duien quaranta quilos de carnassa en cada mossegada. Però encara hi faltaven peripècies sonades: els dies 26 i 27 hi va haver un temporal que va tornar les restes de la balena a terra. No va quedar més remei que fer-ne foguerons d’un Sant Antoni endarrerit. Sembla que la pudor es va fer indescriptible. Els homes que hi varen participar, diu el cronista, varen quedar sense ganes de menjar peix durant mesos.
Els cetacis han tornat a ser notícia aquests darrers temps. El passat mes de juliol, el fotògraf Miquel Àngel Dora va aconseguir retratar un rorqual des de Ca los Camps, just al costat de la Colònia de Sant Pere. La fascinació, quaranta anys després, és la mateixa: aquesta va ser la segona notícia més visitada de l’edició digital d’aquest diari durant el 2015. Fa no res, hem sabut que els científics de l’associació Tursiops han identificat 86 catxalots a les aigües de les Illes Balears. I encara una altra cosa: el passat mes de desembre la premsa informava que la protecció d’un corredor de cetacis podria fer impossibles les prospeccions petrolíferes amb què ens amenaça el govern espanyol. Els mamífers marins, doncs, encara ens salvaran de l’empastifada negra. Llarga vida als animals més majestuosos de la creació!
