En el número de gener de 1921 del ‘Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana’, una publicació periòdica que anava informant dels progressos del projecte, mossèn Antoni Maria Alcover hi publicava la nota següent: “Actualment tinc amb mi un altre jovencell de Menorca, en Francesc de Borja Moll de Ciutadella, trempadíssim per la tasca lexicogràfica i per dibuixar gallardament els objectes materials que lo futur Diccionari nostre ha de dur dibuixats per fer-los més tangibles an els lectors. En Moll serà a Menorca, com en Macià a València, lo caporal de la tasca lexicogràfica, si Déu ho vol i Maria”.
No cal explicar que Déu i Maria es varen mostrar ben favorables al jovencell ciutadellenc, que aviat va ser molt més que el corresponsal menorquí i l’il·lustrador del ‘Diccionari’. Molt poc després d’aquesta nota, Moll esdevenia el secretari del projecte. Només tenia disset anys i amb prou feines havia sortit d’una infantesa passada entre els cotons d’una família molt protectora i els aires capellanescs del Seminari de Ciutadella. Durant anys, va ser la mà dreta de mossèn Alcover, a qui igualava en capacitat de feina (i això és dir molt!) i a qui superava en rigor científic i, no cal dir-ho, en equanimitat i dolcesa de caràcter. Mort el canonge, li va correspondre a ell acabar els deu toms de llom vermell de la magna obra que va acabar portant el títol (és una història llarga i un pèl desgraciada, que molts coneixeu) de ‘Diccionari Català-Valencià-Balear’.
Tampoc no és necessari que expliqui que l’aportació de Moll a la construcció cultural del país va molt més enllà de la seva tasca al ‘Diccionari’. L’any 1934, el jovencell que ja no ho era tant creava l’Editorial Moll, que durant més de tres quarts de segle ha estat un dels vaixells almiralls de l’edició en català i que va mantenir encesa la flama durant els anys més negres de la dictadura. Completarem el perfil de l’homenot explicant que, a més de ser un gran lingüista, també dibuixava, com hem vist, i tocava el piano amb competència notable. D’altra banda, hauria de figurar a la llista dels nostres escriptors destacats: deixau-vos dur, si no ho creieu, per la prosa neta i carregada de gràcia dels seus dos volums de memòries o de la seva biografia de mossèn Alcover, l’home de combat.
Francesc de Borja Moll va triar, com a lema de la seva casa editora, un vers d’Ovidi d’aire sentenciós. El va triar amb ànim juganer, perquè una de les paraules llatines del vers gairebé coincideix amb el seu llinatge, però també perquè hi veia resumit l’esperit que sempre l’havia animat. El vers diu “Dura tamen molli saxa cavantur acqua”, i vol dir una cosa així com “Encara que siguin dures, les roques són foradades per l’aigua”.
El grup de gent que ha constituït (que hem constituït, si m’ho permeteu) l’entitat privada i sense afany de lucre Institució Francesc de Borja Moll renovam els vots ovidians de tenacitat. Volem ser la gota que forada la roca de l’atzucac a què, malauradament, havia arribat el llegat de can Moll. Ens anima la voluntat de preservar aquest patrimoni de valor incalculable i de donar-li nova vida. Volem que obres com les ‘Rondalles d’en Jordi des Racó’ continuïn editant-se i circulant, volem que el ‘Diccionari’ trobi els millors mitjans de difusió, i volem que els centenars de milers de llibres de can Moll continuïn a l’abast dels lectors. Volem, també, honorar la figura del nostre lingüista més il·lustre. Només ho podrem fer si tenim l’ajuda i la complicitat de les persones que estimen el país i la llengua. Hi estau convidats.
