COM UNA PÀTRIA
Opinió 23/02/2018

La llengua del bosc

i
Miquel àngel Llauger
2 min
La llengua         del bosc

Dir que els poemes de Jaume Coll Mariné a 'Un arbre molt alt' semblen escrits en una llengua que neix de la terra sona a retòrica buida, però em permetreu que ho digui. Coll Mariné és de Muntanyola, un poble d’Osona, la terra de Verdaguer, a qui Roger Mas va musicar en un disc que va titular 'Les tel·lúriques'. Dir que una comarca produeix poetes tel·lúrics sona, també, buit i ampul·lós, o tòpic, però és cert que resulta difícil imaginar que un poeta barceloní pogués haver escrit aquests versos. El que és innegable és que hi flueix la saba de la millor poesia catalana: la de Mossèn Cinto, per descomptat, però també la de Maragall, Alcover, Carner, Ferrater o Vinyoli. Amb ecos tan suggerents com els de les antigues 'cantigas d’amigo' galaicoportugueses o San Juan de la Cruz.

La primera composició del llibre es titula ‘Cavalls blaus’ i remet, sense esmentar-lo, a la pintura de l’expressionista alemany Franz Marc. Hi trobam una atmosfera alhora onírica i aferrada al paisatge, i una llengua que té alguna cosa de “paraula viva” però que es construeix amb un singular domini dels ressorts mètrics, rítmics i sintàctics. Coll Mariné fa poemes de vers llarg, com versicles bíblics, poemes de vers curt, amb regularitat accentual estricta i sovint amb rima, i poemes amb motlles formals intermedis entre els anteriors. Una manera de descriure’n el contingut seria dir que el protagonista és el bosc. No el camp, ni les terres, ni el paisatge, que hi són, sinó el bosc, que és un espai físic i és també un espai de la imaginació i un espai que ens ha llegat la literatura. Als poemes de Coll Mariné hi ha moltes bèsties: cavalls, gossos, pardals, guilles, merles, conills. No ho diu cap poema, i no és l’animal que més surt, però per algun motiu m’he quedat amb la impressió que el rei d’aquest bosc és el cérvol: aquesta criatura de quan la realitat i el somni deixen que els límits es facin difusos.

stats