OPINIÓ

Oneguin i els espòilers

Pot un crític literari desvelar les sorpreses argumentals d’una novel·la quan en fa una ressenya? La regla no escrita diu que no, i més encara en aquests temps en què s’ha popularitzat l’anglicisme espòiler, que jo no coneixia quan era un adolescent i els meus germans m’esclafaven les novel·les d’Agatha Christie contant-me qui era l’assassí. L’espòiler mereix avui una ferma i merescuda repulsa social. Una novel·la en vers és una excepció a la regla? Parlem-ne.

La publicació d’ Eugeni Oneguin, la novel·la d’Aleksandr Puixkin que els russos consideren un dels seus grans monuments artístics, en traducció d’Arnau Barios, és una de les millors notícies dels darrers temps per al lector en català. Barios ha treballat devers una dècada anostrant aquesta història d’amor, i ens n’ha regalat una versió que resulta ser una delícia de novel·la en vers en català, amb la seva formalització mètrica i les seves rigoroses combinacions de rimes consonants. Són tres-centes pàgines de festa contínua de la llengua i de la gràcia. Gosaria dir, atenent l’èxit que està tenint l’ Oneguin, que Barios deu ser una de les dues o tres persones que més han fet per prestigiar la rima en català en el segle XXI.

I ara vaig a la pregunta amb què començava l’article. La publicació de la novel·la ha donat lloc a entrevistes, comentaris o crítiques en què els que parlen o escriuen deixen anar, com qui no vol la cosa, espòilers flagrants. De manera especial, he vist com es revela el desenllaç d’un duel en què participa el protagonista, un dels nuclis de la trama narrativa del llibre. Com que ho he comentat amb alguns dels responsables del pecat, conec les justificacions. N’hi ha una que diu que és una història sobradament coneguda, com si el públic lector de Barcelona o Palma fos el de Moscou o Sant Petersburg. N’hi ha una altra de més pes, que ve a dir que l’argument, esquifit al capdavall, és poca cosa més que un pretext per fer versos bonics. Tampoc no la compro, aquesta explicació. Potser Eugeni Oneguin té una trama convencional, però si és un gran clàssic també és perquè té personatges ben construïts i perquè hi ha una peripècia que no deixa de ser una bona paràbola sobre la volubilitat insensata amb què els humans fan ús de la seva capacitat de prendre decisions.
Hi ha un fil, en qualsevol cas. Altrament, seria incomprensible que se n’hagin fet pel·lícules i que existeixi en català una traducció en prosa que el mateix Barios diu que és una bona versió. Haurem d’arribar a la conclusió que els comentaristes no poden robar al lector el seu dret a llegir la novel·la empesos per allò que segons E. M. Forster ens fa seguir llegint una novel·la: el desig de saber què passarà després. M’oferesc a mi mateix com a prova: vaig arribar al duel sense saber com acabaria, i estic segur que no m’hauria agradat que m’ho haguessin explicat abans.

Tot això pot resultar anecdòtic, però també crec que recordar-ho és una manera de reivindicar la capacitat del vers per contar històries. Els homes i les dones que escoltaven com Homer i rapsodes homèrics recitaven tirallongues de milers de versos sobre les desventures d’Odisseu o d’Aquil·les escoltaven històries, no versos bonics. I si això és anar-se’n molt lluny, tampoc no fa tant que la memòria de la gent guardava fets sorprenents o macabres gràcies al motlle mètric dels romanços. Justament aquests dies, la crítica Marina Porras ha compartit a les xarxes socials una frase de Gabriel Ferrater que diu que “el poeta ha de ser poeta més d’històries que de versos”, tot comentant que l’afirmació podria ser d’Aristòtil, el filòsof que va posar a la faula (la peripècia) al lloc central de la seva poètica. No cal afegir que res d’això contradiu una veritat òbvia: que allò que fa de l’ Oneguin una joia són els veus versos bonics.

Si al començament saludava la publicació i l’èxit d’ Eugeni Oneguin com una gran notícia és perquè ens recorda que la poesia és un instrument insuperable per contar històries. Recuperar aquest poder seria una conquesta de la civilització superior a la invenció de qualsevol gadget més o menys inútil.