Aprofitant la meva estada prop de Ginebra, l’altre dia vaig voler presentar els meus respectes a Jorge Luis Borges, que hi té fixada la residència definitiva. Els meus viatges inclouen, de tant en tant, una visita a la tomba d’un escriptor. Tenc un amic que va a congressos internacionals sobre els “sants culturals”, i supòs que em diria que la peregrinació a les tombes és una de les coses que permet teoritzar sobre la transferència al món cultural laic de rituals tradicionalment lligats als sants. Tampoc no és un gran sacrifici: fa uns anys, la visita a la tomba de William Wordsworth, a Grasmere (Lake District, Anglaterra), va formar part d’una bella caminada pels paisatges que ell admirava.
Borges, que de jove havia estudiat a Ginebra i que estimava la ciutat, reposa al cementiri de Plainpalais, altrament dit ‘Cimetière des Rois’. La passejada val molt la pena: a deu minuts d’un extrem del llac Leman envoltat de rètols de bancs i de rellotges, el cementeri és una illa de silenci. Gairebé tres hectàrees per a unes tres-centes tombes: un lloc de repòs per a difunts que no volen aglomeracions. No és un fossar per a qualsevol: escriptors, magistrats, professors universitaris i consellers d’estat, molts de consellers d’estat. L’article 30 del Reglament de Cementeris de la ciutat diu que el recinte està reservat a les “personalitats destacades que hagin contribuït, per la seva vida o la seva activitat, a l’esplendor de Ginebra”. Hi ha la tomba de Joan Calví (que no era de la ciutat però que hi va trobar, més que en enlloc altre, qui li fes cas), la del psicòleg Jean Piaget, la d’una filla de Dostoievski i la de l’escriptor alemany Robert Musil. No hi ha la del ginebrí més universal, Jean-Jacques Rousseau, però ja està bé així: un cementiri tan exclusiu no seria adequat per a l’autor del ‘Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes’.
A la tomba de Borges hi ha una gran pedra de cert aspecte megalític, obra de l’escultor Eduardo Longato, amb una imatge que evoca un grup de guerrers de temps antics. A dalt hi ha el nom de l’escriptor i a sota un vers en anglès (o el que fos llavors) del segle X: “And ne forhtedon na”. Vol dir “I que no tinguin por” i pertany, naturalment, a un vell poema èpic. No sé si la tria és de Borges, però no em sembla mal trobat. Cap element religiós. Mentre ens hi fèiem la foto per al Facebook, s’hi va acostar una parella que ràpidament en va assenyalar una mancança: “Qué boludos, viste, no dice que fue argentino ni nada”.
No em vaig fixar en una veïna de Borges que ha esdevingut una de les difuntes més cèlebres de Plainpalais. Vaig conèixer la història després, gràcies a les amigues Zully i Imma. Estic parlant de Grisélidis Réal, la làpida de la qual indica que va ser escriptora, pintora i prostituta. Réal (de qui podeu llegir en català ‘El negre és un color’) va tenir una biografia de novel·la, amb infantesa a Egipte, trencaments matrimonials i una estada en una presó alemanya per tràfic de marihuana. Es va prostituir per treure endavant la família, i en va fer una militància: va protagonitzar accions com l’ocupació de la capella de Saint-Bernard, a París, el 1975, per part de 500 prostitutes, i va arribar a afirmar que aquesta professió era “un art, un humanisme i una ciència”. Va morir l’any 2005, i l’Ajuntament de Ginebra va considerar que havia contribuït prou a l’esplendor de la ciutat com per merèixer el descans etern al ‘Cimetière des Rois’. Hi va haver articles a la premsa protestant per la seva ubicació “a quinze metres de Joan Calvi”, i també alguna acció feminista de rebuig. L’ajuntament va defensar la seva decisió. El que ja no va acceptar va ser una escultura vagament eròtica, obra de l’artista local Jo Fontaine, que havia de decorar la tomba. Borges, que feia prop de vint anys que hi era, no es va manifestarí
